...no sé com lligar-ho...o potser diria que tot està massa lligat...o que no hi ha lligams, que hi ha nusos...coses trabades... que no es poden deslligar...Resulta que l'anterior post va sortir del no-res quan anava a escriure aquest que llegiu ara. Perquè anava a fer referència a un article del diari Avui, però em vaig trobar amb l'anterior que, a més, em permet guardar el mateix ordre cronològic.
La qüestió és la següent: en l'anterior post parlava de com em sembla de desproporcionat l'engrandiment constant que es fa a ca nostra de les figures consagrades, a qui s'inclou en un espai que a ells ja no els cal, perquè ja el tenen guanyat, i que podria aprofitar-se millor per fer girar els nostres ulls (com el de Sauron, quan percep l'anell del poder, tan atractiu) cap a artistes que tenen molt més compromesa la seva promoció i consolidació en el camp professional, i no haver de passar tan de temps trepitjant tremolosament la fina línia entre l'exit i l'abandó, potser definitiu.
Doncs bé, al diari Avui, altre cop, em trobo, ahir divendres, 22 de febrer, aquest "article", titulat "La pujada dels Pets".
No us sorpren ja d'entrada, a data d'avui? A ca nostra, més encara poden pujar Els Pets? Bé, podria ser un nou graó a nivell internacional o... No, no pas.
Les primeres llums arriben amb l'apunt superior aquell que, com si fós un títol secundari, ens ubica el context de l'article: "L'any 1993 arriba als quioscos el primer número de la revista musical 'Enderrock'". Ah caram, o sigui que l'article fa referència a la revista Enderrock. Però el títol és pels Pets. Caram...
I resulta que l'article en sí, és minúscul i va seguit d'un petit apunt de la situació dels grups d'actualitat al 1993, i voltat tot de cinc fotografies, mitjanes (Pemi Fortuny), grans (Sangtraït, Adrià Puntí, Bars) i una de gegant (Lluís Gavaldà). A la pàgina web de l'article us en podeu descarregar la pàgina en pdf (pags. 54 i 55) i comprovar-ho vatros mateixos.
Així doncs, un article que, ben documentat, amb fons, com a homenatge a la feina feta per la revista Enderrock, dos dies després que es celebrés la festa d'entrega dels seus premis, etc., etc., podria haver estat un perfecte complement informatiu a la crònica de la gala, es redueix a un impacte visual sobre la figura del grup de Constantí, i altres petites coses anecdòtiques gairebé...
Deixem clar, per si de cas, que no critico pas als de Constantí. Tant de bo jo, que també sóc músic, pogués ser tractat amb aquesta pompa algun dia, qui ho refusaria.
Però deixeu-me afegir encara un altre detall: ningú signa el text. Hi ha crèdits per les fotos, però ningú es fa responsable d'aquest pseudo-article ficat amb calçador.
De fet, la informació que duu, no està pas de més de recordar-la. Però així és com s'ha de recordar l'any en què va començar a sortir l'Enderrock?
No és curiós? No fa olor d'alguna cosa? No hi ha més preguntes a fer?
Per acabar: a la pàgina web de l' "article", al peu, hi ha les anomenades "Paraules clau", per fer recerca de notícies relacionades. Doncs bé, si cliqueu a "Rock", apareix una pàgina en blanc on hi diu: Error.
Fins uri
Ara
4 comentaris:
Si, sempre el mateix. De fet els Pets sempre han reconegut que per ells la pela i al preu que sigui. I lo de l'Enderroc de vegades era tercer mundista. Una revista molt poc valenta, que apart de donar els premis, em penso que no organitza cap més sarau. Potser seria bo, que apargues alguna altra revista que fes de contrapes. I lo pitjor que ha fet aquesta revista es, asociar la musica feta en català amb la gent jove. Ara fa temps que no la llegeixo, pero fa un temps va apareixer un suplement dirigit a la gent jove. Jo em pregunto que hi fot aixó aqui? Volen fer un SuperPop o un Ruta 66? Sempre hem d'associar la musica rock feta en català restringit a una franja d'edad? La Generalitat hi fot mà i s'autopromociona on calgui? És vol continuitat?
Bona qüestió això de l'enfocament d'assignar una audiència per a la música feta en català...
Sí, cert, no hi ha competència per a l'Enderrock, i per tant així només es poden mirar el melic, no hi ha necessitat de mirar-ho des de fora... amb més publicacions, les unes farien millorar les altres.
El zoorealisme de la musica Catalana!
El premis enderrock 2008 nomes son la punta de l'iceberg de la zoorealitat de la cultura catalana: "la cultura popular del nostre país es inexistent ".
Qualsevol mercat musical que funciona local i internacionalment, com l'Africa, or l'anglès, es per si mateix econòmicament viable es basat en el dinamisme de tres elements: base (grup de bandes i altres elements per produir musics i musica), circuit i mercat.
Com es possible doncs que parlem del "mercat de musica catalana" si fretura tots tres? perquè aquesta existència es totalment virtual, i nomes a traves de marketing es fa conèixer a una particular minoria, massa minoritari de la població. Les discogràfiques catalanes, els concerts d'estiu, la seva aparició en els mitjans de comunicació, son controlats i subvencionats directament per la generalitat de Catalunya. A mes la musica catalana es artificialment exportada a l'exterior, sinó a traves de beques i fires controlades pels mateixos.
El resultat per una autarquia musical. De fet, les opcions de fer concerts i vendre àlbums en català son tan reduïdes i controlades que durant segles sempre veient les mateixes cares velles (i belles) de sempre, i unes noves que mes aviat son mediocres per no fer noca als mencionats. Desgraciadament molts musics catalans per tal de ser professionals emigren cap a altres països, o empren altres llengües com el castellà o l'anglès que simplement arriben a mes gent o tenen un mercat musical real. Contradictòriament aquests últims son normalment marginats, or tractats com "traïdors"...
El gran problema es que els impostos no s'han invertit per crear la cultura popular catalana, en el cas de la musica de potenciar els tres elements esmentats: base, circuit i mercat. Tanmateix la gent fem evident aquest zoorealisme som totalment marginats, no deixant cap esperança que un canvi real es produeixi des de l'actual estructural socio-politica.
No hi ha dubte que s'ha d'agrair que a traves d'aquesta estructura tan deficient la musica ha sobreviscut mes or menys durant aquests temps de transició. I personalment m'agradaria donar el màxim suport als tots humans que han treballat dins aquestes eines culturals per fer possible que almenys avui aquest article parli de canvi i no de començament. La veritat els Catalans (mes que altres cultures dels Països Catalans) no son coneguts per recolzar i animar la seva pròpia cultura...Es clar que excepte Lluís Llach un parell de vegades, cap artista local ha omplert per si sol/ola el Nou Camp. En canvi quan el Bruce Springteen s'acosta per Barcelona omple fins el pal del galliner!
Quina es la solució? Senzillament (difícilment millor dit) crear de de les arrels, des de cadascú, els tres elements esmentats: base, circuit i mercat. Començant creant da cada barri, pobles, suburbi, etc, la base, una banda de musica, com a València, or com les cases d'Andalusia, i fer reunions regularment. Per exemple, demanar als Ajuntaments que us deixin fer un un cop a la setmana micròfons oberts, on la gent pugui fer un parell de cançons.
Qualsevol idea per desenvolupar les tres columnes de la futura cultura popular catalana serà necessària per evitar l'extinció de la nostra identitat ...La resta es mes del mateix...
Resposta, aquí
Publica un comentari