L'urinal

El rock és mort?

2011-11-19T02:54:00.001+01:00

Aquesta errònia (aberrant) sentència queda en evidència tal dia com avui en què, en unes hores, he descobert la nova edició que els Rolling Stones han fet d'una de les gravacions més mítiques d'un concert en la seva hitòria (Brussel·les, 73) -per bé que, per variar, a destemps i amb poca cura històrica:

...de la qual en parlen els seus dos majors pilars en aquest vídeo:

Però és només el final d'una llarga llista d'esdeveniments que mantenen la flama més viva i vigent que mai:

1) Tot just fa unes setmanes vaig tenir el privilegi de poder assistir a la projecció en cinema del document audiovisual que va deixar empremta, l'any 1978, d'un concert dels Stones a Fort Worth en la gira de presentació del seu gran treball Some girls. Aquests dies s'edita en DVD acompanyant l'edició de-luxe d'aquest disc.

2) Fa encara no un mes que Lou Reed i Metallica han publicat el disc que han fet plegats (ens agradarà més o menys, però el sol fet que es prestin a rockejar i experimentar plegats és una gran notícia per sí sola).

[per cert, en James Hetfield sembla que s'ha aprimat i té un look mús punky, que potser implica renovada energia per al futur?]

3) I, de cop i volta, pq feia dies que no m'hi passava, em trobo, al DiaWhee de César Martín (de Popular1) 3 notícies espectaculars. La primera, Van Halen apunten com a tant proper com per al Febrer vinent tenir enllestit el seu nou disc!

4) Al mateix blog hi veig que l'espectacular lady of the blues (com l'anomena Chuck Berry a Hail, Hail, Rock'n'roll) Etta James, acaba de treure un disc en què inclou una fantàstica versió del Welcome to the jungle dels Guns N' Roses!

5) I deixant pel final un projecte del passat que reapareix tot ple de futur: el fatalista dia 11 de l'11 de l'11 es va fer pública i oficial la reunió de la formació original de Black Sabbath, amb nou disc i nova gira per al 2012!!!

Que què? Que el rock és mort? Àú va...

Fins uri,
Ara

Ser i no ser

2011-09-22T01:45:00.000+02:00

Quan algú ens deixa, sembla que, per un instant, es toquin els dos mons: el món del que és i el món del que no és.

I nosaltres allà al mig, com simples observadors, per un instant (que pot ser molt llarg) transcendim el nostre món i fem un cop d'ull a l'altre costat. I entenem el que significa "no ser".

I entenem el que significa "ser". I entenem una mica més la nostra mesura.

I dubtem...

I aprenem definitivament el que significa gaudir del que tenim, mentre és, abans que "no sigui".

Abans...que no sigui...massa tard.

Fins uri,
Ara

P.S. Cada cop tinc més clar que seguir la sèrie Fringe em dóna eines per expressar-me cada cop millor quan toco qüestions metafísiques...

Gana i vergonya

2011-08-07T01:05:00.003+02:00

Quan veig imatges com aquestes, penso que per pura sort (pq jo en tinc, i aquests éssers humans NO en tenen) aquests petits no són les meves filles. Però potser ho podrien ser, potser en una altra vida, qui sap...

I no ho vull continuar mirant. Senzillament perquè difícilment sigui a temps de salvar-los. Intentaré salvar els meus, i intentaré fer el possible perquè les meves accions en aquest món no permetin en cap mesura ni puguin ser mai còmplices de perpetuar aquesta realitat.

Mentrestant, aneu parlant de pagar 45 milions per aconseguir que un jugador de futbol, una activitat que és un luxe al costat de la fam, torni a casa... Ja sé k són figues d'un altre paner... però... precisament... com és que són figues d'un altre paner? Com és que poden co-existir aquestes dues realitats tant dispars, tant allunyades, tant... cruels, totes dues?

Entendré que també tombeu la mirada, que no pugueu mantenir-la més d'un segon. Però penso que, ni per un segon, cal que ens arribi a tots aquesta imatge.

Com sempre, intento afegir alguna música que mantingui el sentiment que intento expressar. Sempre és molt personal... Hi ha cançons que et fan aturar en el temps, com si haguessis acabat un capítol i se't permetés començar-ne un altre... qui sap...

Fins uri,

Ara

El tombar cap el 2011

2010-12-31T22:19:00.005+01:00

Feia segles que no actualitzava el bloc, més d'un any.

Però ara he tornat a tenir aquell bonic impuls de treure alguna cosa i deixar-ne constància en forma d'escrit virtual per a la resta de mortals que tinguin una petita relliscada i es deixin caure per ací ;-)

Res, el motiu no ha estat més que el canvi d'any: som a dia 31 de desembre de 2010, un any globalment trist, ple de moments crus, de moments d'aquells que sempre saps que poden arribar però que també sempre veus que s'endarrereixen i ja gairebé oblides que poden donar-se. I tot plegat en un context social ple de decepcions, entrebancs, dificultats i penúries que no han ajudat massa a poder afrontar la resta de situacions adverses.

Especialment dur, el primer canvi d'any sense el pare: t'adones de la importància de la seva marxa quan costa tant entendre el món dels que encara hi som, sense la seva referència.

I l'Ara, la gateta més dolça del món, que és a la corda fluixa amb una insuficiència renal que, malgrat una evolució més que bona, fa que no les tinguem totes de si no és en un carreró, de longitud incerta, i sense sortida...

Però també un any amb grans moments, estrenes i coneixement enriquidor (cultural i del propi ésser).

El primer any sencer amb les menudes: la nostra millor obra. No hi ha paraules per poder explicar el que ens fan sentir i ja són una nova referència per al nostre món. De fet ja en són el centre...i a rotar que toca!!

El primer any d'un nou projecte musical: Riot Act, una banda de tribut a Pearl Jam amb totes les de la llei, que per ara ha reeixit en tot el que s'ha proposat, malgrat que el panorama musical actual fa que el seu caminar sigui equiparable al de la testudina...

La resta de projectes musicals també avancen a un pas gairebé invisible, però encara hi són.

Eps, volia fer aquest escrit tranquil·lament i amb temps i resulta que falta un quart d'hora per la mitjanit!!!! I encara m'he de preparar els raïms (que jo sóc d'aquells que se'ls deixa impòluts per poder acabar net amb la dotzena campanada!!!).

Bé, per acabar, música, com no! Us vull deixar un petit rastre del disc que ha esdevingut la meva banda sonora més habitual d'aquestes festes: Little creatures dels Talking Heads.

A partir de la meravellosa i sempre present And she was, l'he recuperat aquest cop tot sencer i l'estic gaudint d'allò més, amb la seva mescla de ritmes calents i ballables, tonades i girs amb "ganxo", riffs stonians i energia positiva. A part del "baixon" del segon tema (després de la fantàstica obertura de l'esmentat And she was) la resta es manté ben amunt i us deixa l'esperit en un perfecte mode on.

Aquí teniu l'enllaç del disc a l'Spotify, i el clip d'aquest fantàstic single:

Bon any nou 2011!!!

Fins uri,
Ara

Un home és agredit per la Guàrdia Civil a l'aeroport de Palma per parlar en català

2009-09-02T21:09:00.012+02:00

És obvi que ens intimiden, i molt, però hem de trobar mecanismes perquè no ens trepitgin ni ens agredeixin més.

Deixar de creure absolutament res dels que ens (no)governen i del sistema que l'aguanta seria un bon començament.

Aquest cas és impressionant, i hauria d'arribar a Estrasburg, a l'Haia, a l'Obama i a la mare que els va parir, a tots els putos salvadors del món que l'únic que fan és deixar les coses com estan.

Al nostre govern ja ni ho dic: un govern que no governa per a nosaltres no ens serveix de res.

Llegiu el TEXT que ho denuncia, col·lapseu-vos d'estupefacció per la impunitat i la maldat despresa i sigueu un cop més conscients de quina és la situació real que vivim, sota el jou de l'imperialisme espanyol.

La notícia l'he llegida a Vilaweb , al Directe, a la web de l'OCB.

FILLS DE PUTA!

Comparteix a Facebook

.

Catalan Award for Chemical Wedding

2009-08-06T20:41:00.008+02:00

No he vist la pel·lícula, però m'ha agradat veure aquest títol a la mateixa web dels Iron Maiden:

Sempre és agradable veure reconeguda internacionalment la nostra identitat.

Us en deixo també el trailer de la pel·lícula:

Fins uri,
Ara

Rosa Luxemburg - Mola fumar de nit

2009-04-26T13:57:00.009+02:00

M'ha semblat un clip de puta mare.

Gaudiu-ne.

Fins uri,

Ara

17-18-19 d'abril: mobilitzacions a Barcelona per la llengua catalana

2009-04-17T16:13:00.002+02:00

Llegiu-ho tot al respecte, aquí.

Fins uri,
Ara

Què fa la policia........?????????

2009-04-08T23:41:00.005+02:00

Ja és hora de posar data de caducitat al braç armat del poder!

La notícia l'he llegida a Vilaweb, encapçalada per aquest titular:

Reclamen una investigació per l'home mort durant les protestes del G-20 a Londres

Un vídeo de The Guardian mostra com fou empès a terra per un policia abans de patir un atac de cor · El Partit Liberal acusa la policia

Aquí en teniu el vídeo i l'enllaç a la notícia del diari The Guardian:

Fins uri,
Ara

Custo Barcelona menysprea el català [feu-ho córrer]

2009-04-07T20:26:00.011+02:00

Avui m'ha arribat això.

Com sempre, caldria confirmar-ho, saber que no ha estat ningú que ho hagi fet expressament, etc.

Però per si de cas, que ja estem en desaventatge.

I si no és cert, m'agradarà veure el senyor Custo que surti a defensar el català, que potser ens farà servei i tot.

Fes-ho córrer!
El català a Custo Barcelona

El passat 15 de novembre, a dos quarts de vuit del vespre, acompanyada de dues amigues, la senyora Montserrat Margarit va entrar a la botiga que Custo Barcelona té a la plaça del Pi, número 2, de Barcelona, per comprar-hi dues samarretes. Custo Barcelona, com sabem, és una empresa especialitzada en samarretes estampades molt atractives i singulars que han expandit el nom dels seus creadors, els germans Dalmau, a països com Espanya, França, Itàlia o Estats Units. Fins aquí, res a dir. L'enginy té èxit i ells, sense saber res del món de la moda -així ho diuen-, l'han aconseguit. El problema és que consideren que aquest èxit no sols els dóna dret a incomplir i menysprear la Llei de Política Lingüística de la Generalitat, sinó que també es dediquen a humiliar els clients que parlen en català, bo i exigint-los que ho facin en castellà. Quan la senyora Margarit, després de mirar diverses samarretes, va agafar-ne dues i les va dur al taulell perquè les emboliquessin es va produir una situació insòlita a qualsevol país del món:

-Com que aquestes samarretes són per regalar per Nadal, si no anessin bé m'acceptaran que les canviï?
- Si habla así no la entiendo -va respondre l'encarregat.
- I no hi ha cap dependenta que m'entengui?
- Aquí no hay nadie que hable así.

Tot sentint-se impotent i humiliada davant de tothom, la senyora Margarit va contestar:
- Doncs no vull les samarretes, ja us les podeu quedar!
I mentre sortia, quan va veure que l'encarregat la mirava desafiant i burleta, va dir:
- Això no quedarà així!

Efectivament, la senyora Margarit s'ha posat en contacte amb l'Oficina de Garanties Lingüístiques de la Generalitat i ha denunciat Custo Barcelona pel tracte vexatori que va rebre i per incompliment de l'article 32 de la Llei de Política Lingüística, que en el seu punt número 1 diu el següent: "Les empreses i els establiments dedicats a la venda de productes o a la prestació de serveis que desenvolupen llur activitat a Catalunya han d'estar en condicions de poder atendre els consumidors quan s'expressin en qualsevol de les llengües oficials a Catalunya". Doncs bé, tots els catalans que es trobin en situacions similars haurien de fer com la senyora Margarit. Una altra cosa és la consideració que tot plegat mereix, ja que es fa palesa la més absoluta indefensió dels catalanoparlants en aquesta mena de situacions. Situacions que es compten per milers al llarg de l'any i que molt poca gent denuncia, perquè són majoria les persones que accepten ser vexades pel sol fet de ser catalanes.
Amb les agressions als catalanoparlants passa exactament el mateix que amb la violència de gènere. Les denúncies per agressió són només una petitíssima part dels milers que es produeixen al llarg de l'any. És a dir, que les xifres oficials emmascaren una realitat que ens diu que les agressions físiques o psicològiques a dones o les vexacions a catalanoparlants són un fet quotidià a Catalunya que no es denuncia a causa de la baixa autoestima de les víctimes. Hi ha, tanmateix, un altre factor que encara agreuja més la humiliació pública del catalanoparlant -equivalent a una discriminació de caràcter racial-, i és la solitud amb què es veu obligat a afrontar les humiliacions que pateix. Cap client de la botiga, que era plena de gent, no va obrir la boca per defensar la senyora Margarit. Tothom callat, talment com si un esclau negre hagués gosat rebel·lar-se contra el bwana de torn i els altres esclaus el reprovessin amb la mirada. Al centre de Barcelona, Custo Barcelona infringeix la llei i escup sobre Catalunya i la seva llengua. Estaria bé que els catalans ens n'adonéssim que cada vegada que comprem un producte de Custo Barcelona estem fent el mateix: escopir sobre Catalunya i sobre la llengua catalana.

UNA LLENGUA DEIXA D'EXISTIR QUAN DEIXA D'UTILITZAR-SE!

Concentració Divendres 9 [ PEL DAVID DE VILAFRANCA ]

2009-01-09T00:29:00.005+01:00

+ info a: davidvilafranca.blogspot.com

Fins uri,
Ara

Enganxat el cotxe del Google Street-View...

2009-01-07T15:41:00.009+01:00

...enganxat per sí mateix!!!

Això és al barri de Gràcia de Barcelona. Passejant-hi virtualment em vaig anar parant en alguns miralls de cantonades i en aquest vaig enganxar el culpable de tot això!

Vegeu-ho dins el google maps aquí.

He buscat imatges i o articles relacionats i n'he trobat una pila. De totes les imatges em quedo amb aquesta, que no té preu, d'algú que es va trobar de cara amb el cotxe en qüestió...

Vegeu-lo bé aquí. Si seguiu el mapa en el sentit que duen els vehicles en aquest carrer, tornareu a vore el motorista girant-se un cop més a la càmera ;-)

Un altre cas fantàstic és d'una penya d'Alaska que es veu que ha sabotejat la càmera fotent-li una bossa de plàstic al damunt!!!

La info, aquí.

D'altres enllaços:

* Karles Montalt
* Daniel Garcia Peris
* Blog d'iCATfm
* Gizmodo
* Marc Pous
* Citilab
* Directe
* Mai9
* Rafa Martín
* L’home dibuixat

Banda sonora:

"Rearviewmirror", de Pearl Jam

Fins uri,
Ara

ATUREM L'EMPRESONAMENT DEL DAVID DE VILAFRANCA

2009-01-07T15:07:00.006+01:00

Manifest de suport al David de Vilafranca

A quarts de tres de la matinada del 6 de gener es va detenir el David de l'Associació Cultural La Fornal de Vilafranca del Penedès en un desplegament policial desproporcionat quan sortia del seu lloc de treball. Un gran nombre de Mossos d'Esquadra l'esperaven fora de La Fornal per detenir-lo, sense informar sobre el motiu de l’arrest, i per traslladar-lo a la comissaria de Vilafranca, on li van negar l'assistència d’un advocat. Allà passà la nit, fins que el van traslladar als jutjats de guàrdia de la vila on finalment, després de gairebé deu hores de desinformació, va ser comunicat del motiu de la detenció i de l'empresonament immediat.

La detenció i l'execució d'ingrés a presó es basa en una ordre de recerca i captura dictada el mes de maig del 2008, la qual no havia estat notificada, per una sentència condemnatòria relativa a la manifestació antifeixista del 12 d’octubre de 1998.

Malgrat que la seva pròpia legislació estableix que no es pot ingressar a presó amb una pena inferior a dos anys, han rescatat uns antecedents, ja cancel·lats, per insubmissió per tal de poder segrestar el David de La Fornal.

Persecució política contra més de deu anys de lluita

Han passat deu anys des d'aquells fets del 12 d'octubre del 98. Deu anys en els quals en David ha seguit treballant en diferents àmbits polítics i socials de Vilafranca, on la seva militància és àmpliament coneguda per ser una de les persones que regenta la seu social de l'Associació Cultural La Fornal. La seva activa militància es remunta a abans, a la lluita contra el Servicio Militar Obligatorio, en què participà prenent compromís en l'opció per la insubmissió, fet pel qual va ser condemnat.

Són aquests anys de lluita i compromís els que han situat en David en la lògica de la persecució política i els que expliquen la llista d’aberracions que ara ha d’afrontar:

- Considerar com antecedents penals la seva condemna per insubmissió. Un delicte que quedà abolit del Codi Penal en fer-se efectiva la victòria d’aquelles persones que, com en David, s’exposaren a la presó pels seus ideals.

- Voler empresonar-lo pels fets del 12 d’octubre del 98. Fets ja jutjats, que suposaren una condemna inferior a 2 anys i, per tant, incompatibles amb la privació de llibertat. Fets superats ja fa deu anys, i superats també per la continuada denúncia del feixisme. Gràcies a la lluita d’aquell llunyà 12 d’octubre del 98 i dels anys posteriors, els feixistes han estat arraconats a dalt de Montjuïc, victòria parcial dels qui, com en David, segueixen exigint la fi de la complicitat amb el feixisme i la impunitat de què gaudeixen.

- Enviar-lo a la presó per la poc creïble incapacitat policial de localitzar-lo. I és que després de diversos mesos d’estar oficialment en recerca i captura, ningú no ha notificat a en David aquesta situació, tot i ser cada dia darrera la barra de La Fornal i estar, com un independentista més, contínuament al carrer en mobilitzacions de tot tipus.

Les al·legacions presentades in extremis pels advocats han permès a en David un termini de 10 dies per a ingressar voluntàriament a la presó, termini que expira el dia 16 de gener.

Avui, deu anys més tard d’aquells fets del 12 d’octubre del 98, i a menys de dos anys de la prescripció del delicte, en David ha estat detingut, a quarts de tres de la matinada de la nit de Reis, a la sortida de l’Associació Cultural La Fornal.

Avui, conscients que el que viu en David només es pot entendre per la dinàmica de persecució política, conscients que el que es pretén és castigar una persona exemplar en la seva dedicació als altres i a multitud de lluites polítiques i socials, els col·lectius i persones sotasignants exigim que s’aturi el seu procés d’empresonament.

Actualització [7/1/2009, 17:16h]:
ELS JUTJATS DE BARCELONA FAN PREVALDRE EL SEU CRITERI I CONSIDEREN QUE EN DAVID ESTÀ EN CERCA I CAPTURA. AIXÒ VOL DIR QUE SI ES DETINGUT POT SER INGRESSAT DE MANERA IMMEDIATA A LA PRESÓ!

ES MANTENEN TOTES LES ACCIONS I MOBILITZACIONS CONVOCADES!

Enviar adhesions a:
suportdavid@gmail.com

davidvilafranca.blogspot.com

Grup de suport al David al Facebook

Fins uri,
Ara

Bona nou a tothom!

2009-01-01T21:43:00.001+01:00

Fins uri,
Ara

Boicot a Israel, i al govern de Catalunya

2008-12-30T10:53:00.007+01:00

Llegiu sobre el tema...

* Per què el BOICOT a ISR AEL?
* Carod-Rovira i Israel (per David Bondia)
* ERC i els palestins (per Salah Jamal)
* Sodepau
* Plataforma Aturem la guerra
* Vilaweb

...feu un cop d'ull a aquesta llista d'empreses/marques que donen suport a Israel...

(cliqueu-hi damunt per veure-la bé)

...i trieu la imatge que més us agradi i pengeu-la del vostre blog...

Fins uri,
Ara

Google: el traductor, també en català

2008-09-27T13:22:00.005+02:00

Ho he llegit a Vilaweb, i en teniu més referències aquí i aquí.

La millora té dues vessants:

a) l'eina de traducció de textos de google

b) un afegitó (el podeu veure aquí mateix a l'Urinal, al costat dret) que podeu col·locar als vostres blogs i webs per tal de traduir-l@s a d'altres llengües.

Sembla però que encara és lluny de ser útil com caldria.

La gent s'ha anat trobant amb sorpreses com aquestes:

* Del mot "Occitània", en anglès s'obté "Condolezza Rice"

* Tota web que vulgueu traduir a una altra llengua, si al text hi ha el mot "català" referit (com a mínim) a la llengua, la traducció el substitueix pel mot "espanyol" en la llengua de destí.

Pel que he llegit sembla que les traduccions es fan per mostreig progressiu i trigarem a tenir-les en condicions.

Però tenim disponible la possibilitat de suggerir la traducció correcta, tant per al traductor de textos (sota la traducció apareix el missatge "Suggest a better translation") com per al de pàgines senceres (passeu el ratolí damunt el text traduït erròniament, apareix un globus de text on, a sota, hi ha el mateix missatge).

Una nova eina, i més reconeixement per al català.

Que no s'aturi.

Fins uri,
Ara

Pell de gallina (IV)

2008-08-26T11:08:00.017+02:00

Us proposo l'escolta de la cançó Far from home del mestre Young, interpretada magistralment per la banda que l'acompanya.

Avui l'he escoltada a la ràdio i ha estat com una alenada d'aire fresc enmig les moltes mediocritats que l'han precedida. Menció especial pel bateria, que duu la cançó flotant i en suspensió per damunt dels camps de blat de Tennessee.

La cançó pertany al disc Prairie wind (2005) i, curiosament, el concert en DVD que correspon a la seva presentació en directe (Neil Young: Heart of Gold) no em va convèncer quan la vaig veure (em va semblar difícil d'entendre des d'aquí, el vaig veure molt de l'Amèrica profunda a què feia referència tot el concepte del concert, el lloc on s'ubicava -el Ryman Auditorium de Nasville-, etc.), però ara em procuraré l'esmentat disc i li faré l'escoltada que es mereix en Neil.

Fins uri,
Ara

Pell de gallina (III)

2008-08-09T11:22:00.007+02:00

La notícia diu així:
"Sam Carter from Stoke in Staffordshire UK lost consciousness after contracting severe anaemia but was brought back to life when "(I Can't Get No) Satisfaction" by the Rolling Stones was blared into his ears. He woke from his coma after his wife Eva, 65, took the doctor's advice and played him his favourite tunes through a set of earphones."

[ "En Sam Carter de Stoke (Staffordshire, Anglaterra) va perdre el coneixement en contraure una anèmia severa, però tornà a la vida quan li van engegar "(I Can't Get No) Satisfaction" dels Rolling Stones a les oïdes. Es despertà del coma després que l'Eva, la seva dona de 65 anys, seguís el consell del metge i li posés la seva cançó preferida a través d'uns auriculars." ]

Fonts:
* IORR (The Rolling Stones Fan Club Of Europe)
* Telegraph

A mi, que també sóc músic, se m'ha posat la pell de gallina en llegir això. És el més bonic que li pot passar a un artista. Que l'art propi, la teva creació, serveixi per donar vida.

Us deixo el Satisfaction, però en la versió de l'Otis Redding, la que un dia el mateix Mick Jagger va assegurar que per ell era la millor interpretació que s'havia fet de la seva cançó. Fins i tot millor que la versió que n'havien fet els propis Stones.

Llarga vida a en Sam Carter, i al roquenrol.

Fins uri,
Ara

Wonderland

2008-07-29T00:13:00.019+02:00

Fa un parell de dies vaig veure la pel·lícula Wonderland, de Michael Winterbottom.

És una pel·lícula que entrecreua les complicades i poc reeixides vides de tres germanes, probablement emmirallades amb la dels seus pares (d'un quart fill ningú en sap res des que va marxar pel fet de no poder aguantar la dura convivència amb sa mare).

Tot plegat està contex-tualitzat en el difícil dia a dia en una ciutat com Londres (l'objectiu essencial d'aquest post).

La visió que en dóna Winterbottom és prou trista i eixuta que fa pensar que algú va decidir algun dia fer reals les ciutats impossibles de Blade Runner i la Gotham City de l'univers de Batman. La ciutat és fosca, lúgubre i complica l'existència (l'aire, l'espai, l'oxigen, els sentits) als qui s'hi belluguen.

Després de "patir" les angoixes dels protagonistes de la pel·lícula, les imatges finals, a mode de resum/conclusió, són prou descriptives de l'ànim que vol transmetre el director: en la nit, alts edificis, llums blavoses, fredes, s'intercalen amb d'altres d'un taronja de rovell (no de l'ou, sinó de l'òxid) que amb prou feines il·luminen res: tot són taques que, brillant, camuflen humitats, pudors, sorolls, buidors, tristors, angúnies, angoixes...

El concepte queda enllaçat amb la filla que neix d'una de les germanes, filla d'un pare confós que fuig d'una realitat que l'aclapara i l'ofega, a qui ell mateix proposa posar-li el nom d'Alícia, com Alícia al país de les meravelles. És l'ironia que sobrevola la ciutat de Londres: un petit infern creat per l'home, més malson que meravella.

Aquest n'és el trailer:

Com a banda sonora us deixo un tema que hi ve com anell al dit: Gone, de Pearl Jam. Una sensible composició d'Eddie Vedder (a qui els seus companys de grup van animar i empènyer per tal que la fes pública) en què el protagonista decideix marxar de la ciutat on viu perquè:

"(...) les llums d'aquesta ciutat
han perdut tot sentiment / només embelleixen quan me n'allunyo
les deixaré enrere
perquè aquest cop
me'n vaig (...)"

Altres pel·lícules que us puc recomanar de Winterbottom:

* Codi 46 (2003) ==> futurisme romàntic
* 9 songs (2004 ==> sexe, drogues i roquenrol

I pot ser més que interessant de visionar la també seva The road to Guantànamo (si l'heu vista, feu-me'n cinc cèntims).

Trobareu més informació de Winterbottom i les seves pel·lícules a la Internet Movie Database (www.imdb.com)

Fins uri,
Ara

Pell de gallina (II)

2008-07-26T17:59:00.011+02:00

Ja fa temps que l'Eddie Vedder m'emociona quan canta.

Aquí us en deixo l'enèsima mostra. Aquest cop, interpretant des del fons de no sé on aquesta preciosa tonada de Bob Marley, "Redemption Song":

"Emancipeu-vos vosaltres mateixos de l'esclavatge mental.

Ningú més que nosaltres mateixos pot alliberar les nostres ments"

L'Eddie la va cantar tot sol al concert que va oferir Pearl Jam a l'Adam's Fieldhouse de Missoula, Montana, el 8 de febrer de 1995.

Fins uri,
Ara

Si te descuidas, te la inco

2008-07-24T20:45:00.006+02:00

Doncs, més o menys, no?

Ja fa dies que me'n vaig assabentar i que tinc per ací penjades algunes banderoles al respecte d'aquest boicot organitzat contra Tele5 pel fet d'haver subscrit el Manifiesto por la lengua común (i ja fa dies també que aquesta cadena no es troba a través del teclat del comandament a distància de la tele de casa).

Però avui, via Facebook, m'ha arribat una altra campanya interessant per manifestar el nostre rebuig, aquest cop promoguda per La Plataforma per la Llengua.

I és que, com canta en Sílvio "nos vienen a convidar a tanta mierda"...

Aquí us ho deixo (tingueu en compte que no només se us emplaça a fer un sol enviament sinó TRES. Cada cop que llanceu un formulari, us n'apareixerà el següent):

La Plataforma per la Llengua promou una campanya contra T5

La Plataforma per la Llengua inicia aquest dijous una campanya contra Tele-5 per protestar per l'adhesió de la cadena al Manifiesto por la lengua común. L'entitat proposa un enviament massiu de cartes de queixa al conseller delegat de l'emissora, Paolo Vasile, als anunciants de la cadena i al ministre d'Indústria, Miguel Sebastián, al qual reclamen, com a regulador de l'espai radioelèctric, que passi comptes amb Tele-5.

http://plataforma-llengua.cat/telecinco/

Amb menys de cinc minutets ho tindreu enllestit, així que no us faci mandraaaaaaaaa!!

Fins uri,
Ara

Kitsch 10

2008-07-22T12:09:00.022+02:00

Grans lletres, gran producció, grans cançons.

Foscor, mort, angoixa, tristor, enyorança, desencís, desesperança... alguns dels termes que descriuen l'univers propi dels Kitsch que queda palès en aquest engrescador Kitsh 10.

Una mostra de les suggerents lletres que hi podreu trobar:

"El plaer de mentir,
és l'orgull dels miserables" (Imitació)

"Mentides,
tot són mentides" (Mentides)

"Joves consentits,
esclafables amb un dit,
a les barbes del dimoni
llepen fils que no han cosit" (Hereus)

"Ni tan sols queden museus on
vulguin dissecar-nos,
ni tan sols queden cançons
excitants per masturbar-nos,
ni tan sols ens queda enlloc un racó
per amagar-nos.

Deixeu-nos morir en pau" (Testament)

I dic engrescador perquè, com em va passar en escoltar el disc dels Eina (abans anomenats Inadaptats -vegeu-ne els meus posts al respecte aquí, i aquí), és un disc que (irònicament, per la temàtica de la mort i el decés, tan present en tot el treball, començant per la portada) mostra i desprèn una vitalitat enorme, que fa pensar que estem en un gran moment de la música feta a casa nostra, que hem après molt en quant a la producció de discos, en acabar bé un treball que tingui una bona base inicial, bones cançons, que puguin acabar gaudint dels acabats que es mereixen.

(portada del Kitsch 10)

Tot i haver-ne escoltat esporàdicament alguna cançó abans, ahir vaig escoltar el disc sencer per primer cop, i em va semblar que gaudeix d'una força envejable. D'una solidesa, d'un "wall of sound" per tenir en consideració i com a referència a partir d'ara.

I especialment per a mi, que mai abans havia escoltat un disc sencer de Kitsch (aquest Kitsch 10 ha estat cortesia d'en Joan Vilar i d'en Jordi "Big-Ben Love"!). Però que avui m'he trobat amb una dosi d'aquelles de "no vols caldo, tres tasses!!", gràcies al Capità Robur de l'Albatros, que m'ha fet arribar els Kitsch, Kitsch II i Kitsch III (Directe). Així que ja tinc feina!

De moment, després d'aquesta primera escolta, em quedo especialment amb el tema Dominis:

Us deixo també un reportatge de Vilaweb al respecte de l'edició del Kitsch 10:

Si hi ha res més que em sembli interessant de comentar al respecte del Kitsch 10, ho afegiré per ací com a comentari.

Salut i llarga vida als nous Kitsch!

+info a:
kitsch web
kitsch myspace

Fins uri,
Ara

Els 4 Fanfàstic

2008-07-13T13:27:00.015+02:00

.(cliqueu la imatge per fer-la gran, mireu-los les cares i descobriu perquè els he canviat el nom a aquests súper herois...)

Marvel Zombies

Si per a tu, oh lector, els còmic-books són una animalada, pensa que encara es pot anar més lluny!

Jo vaig tenir la meva bona època com a lector de còmics de súper herois i en tinc un record entranyable que, de fet, m'ha fet no perdre-hi el contacte mai del tot.

I ara fa poquet em vaig trobar, per casualitat, amb unes imatges xocants dels súper herois que coneixia, totalment transformats i amb les cares i els cossos tot desfigurats !!! Però què... oh, són zombies... són els Marvel Zombies!

Doncs sí, una nova i fantàstica animalada de la gent de la marvel que ens porta tot un món nou on la lluita no és ja entre herois i "villans", sino entre herois o humans no infectats contra els que sí que ho estan, que resulten ser els grans i reverenciats herois, abans salvadors de la humanitat i ara la principal i potencial causa del seu extermini. Tot plegat ve de móns paral·lels i tal, però això ja ho descobrireu si us ho llegiu...

En tot cas, i d'entrada, les imatges són espectaculars i suggerents (com podeu veure en les que us deixo per aquí penjades).

I d'altra banda, la lectura que he fet de la primera aparició dels Marvel Zombies [a Ultimate Fantastic Four #21-23 (2005), editat en castellà per Panini Comics] ha estat molt distreta i m'ha enganxat ben bé.

En podeu aprendre més a la Viquipèdia o a la pàgina oficial de la Marvel.

Per acabar, us deixo un parell d'imatges d'estatuetes d'alguns dels personatges de la sèrie...

... i un vídeo (amb un treball de maquillatge espectacular) que diu ser el trailer d'una pel·lícula (que no sé si deu existir realment) que han fet uns fans de la sèrie:

Fins uri,
Ara

Eina, "L'art de la guerra" (II)

2008-07-11T09:13:00.003+02:00

Com vaig prometre al primer post sobre els Eina i el seu primer disc, aquí teniu el seu primer vídeo-clip. De la cançó no en sé el nom perquè no he pogut adquirir encara el disc original i al lloc on es troba originalment aquest vídeo tampoc no hi és (ja actualitzaré aquest post quan me n'assabenti).

En tot cas, un 10 per als realitzadors del clip, que han aconseguit mantenir (i fer ressaltar encara més) l'esperit de tot el disc en general i de la cançó en concret.

EINA - videoclip

Fins uri,
Ara

Barça: diumenge, amb Laporta

2008-07-04T15:07:00.019+02:00

Tristament no sóc soci del Barça.

Però si ho fos, votaria per tal que la junta que ha dut l'entitat al lloc social que li correspon, que li ha retornat el lligam amb la cultura que li és pròpia, i que li ha impregnat la identitat del lloc on s'ubica, pugui finalitzar com li pertoca, i com s'ha guanyat a pols, el seu mandat.

Perquè, sobretot, si perd en Laporta, hi perderem molt més que no pas hi guanyarem. I potser tornarem a una foscor reconeixible només en èpoques passades de trist record...

En Vicent Partal ho explica magníficament al darrer mail obert que ha escrit a Vilaweb.

Es pot dir més alt, però no més clar.

Visca el Barça, i visca Catalunya.

Fins uri,
Ara

Edit (4/7/2008, 22:55h): No m'he pogut estar d'afegir aquest vídeo del "final de campanya", si es pot dir així, de Jan Laporta. Gent d'aquella que és un gust d'escoltar es desfan en elogis cap a ell. Però aquests elogis no són vans, són argumentats, i amb tot el fonament. I amb tota l'emoció. A partir del minut 4:45 és ell, Laporta, qui parla. I també és un gust d'escoltar-lo. I també amb tota l'emoció. [aquí, el podeu veure en millor qualitat d'imatge]

Conte (I)

2008-07-02T13:18:00.008+02:00

Segurament això tindrà l'aparença d'una extensió del procés promocional del nou llibre d'Albert Sánchez Pinol però, senzillament, m'ha vingut molt de gust de fer aquest post.

Sobretot perquè la intensitat i dinàmica del conte d'aquest llibre que és disponible a internet, et porta a un d'aquells moments en què t'adones de com en pot ser de bonic llegir quan, en només 5 minuts (si hi arriba), t'apassiones com jo ho vaig fer en devorar la màgia de les mil paraules que conté.

Aquí teniu el conte: "Ja no puc més" (és un pdf).

I és que fa trempera i il.lusió. Vaig llegir La pell freda amb una certa amargor per l'angúnia que em va despertar l'escenari, els personatges i l'ambient que respirava però, jo que sóc lent llegint, me'l vaig pulir en 3 o 4 dies. Hi vaig quedar ben enganxat com feia temps no m'hi quedava amb cap llibre.

Fa trempera per com escriu l'Albert, i fa il.lusió pel fet de ser un escriptor català "inamagable" (vaja, que ja li poden dir "escritor espanol" al país del costat que, amb aquest, no cola, i ens en fa més orgullosos de sentir-lo com a nostre).

Tinc pendent de llegir Pandora al Congo, i en tinc moltes ganes, però qui sap si acabaré llegint abans aquests nous Tretze Tristos Tràngols, que és el títol de la nova obra d'aquest excepcional i internacionalment reconegut escriptor català.

Perquè si tots els contes són com el de l'esquimal, no durarà ni 24 hores a les meves mans!

Recordaré, per acabar, unes paraules del moderador d'una xerrada que va fer en Sánchez Pinol a Vic farà un o dos anys, en què va esmentar una entrevista que li feren a l'Albert en un diari, on li demanaven si li semblava que a la literatura catalana li faltava alguna cosa. La seva resposta fou contundent i expressiva: "A la literatura catalana no li falta res, li sobra l'espanyola".

(no n'he pogut trobar, però, cap referència explícita a internet; si algú en coneix cap, li agraïré me la faci arribar).

Fins uri,
Ara

Poesia ( I )

2008-06-26T13:29:00.006+02:00

Romanç de la negra i el mariner

Òmpliguen les veles
xaloc o llevant,
i l'amor ens guie
al lloc desitjat.
Anem a ta casa,
que estic tot encés,
i que ens isquen ales
que ja no puc més.

(extret de l'obra Crim de Germania de Josep Lozano)

Banda sonora:

He trobat aquest exultant, encès i impacient crit de passió al darrer missatge del butlletí diari "Rodamots", amb motiu del comentari del mot "xaloc".

L'edició original del llibre fou de l'editorial Tres i Quatre, València, 1980, i la darrera és d'Edicions Brumera, Alzira, 2006).

Altres enllaços relacionats d'interès:

* Viquipèdia
* Vilaweb
* Anna Notícies
* Enric Morera

Fins uri,
Ara

Improck Shock [ Art ] ( I )

2008-06-24T13:27:00.014+02:00

Estrufa !!!

Banda sonora: "Devil's child" (fill del dimoni), de Judas Priest

Fins uri,
Ara

Eina, "L'art de la guerra" (I)

2008-06-22T11:18:00.017+02:00

Brutal. Un adjectiu que no està gens malament per descriure el nou treball de reconversió dels Inadaptats, ara sota el nom d'Eina.

Rock combatiu sense fisures (malgrat algun purista potser trobarà que s'emboliquen amb estils que no els pertoquen... quià!), explorant nous i suggerents horitzons, i mantenint tota la força que els ha identificat fins ara.

Una mena de disc conceptual basat en el tractat de Sun Tzu que duu el mateix nom, "L'art de la guerra". Ells n'han fan una interpretació per tal que serveixi d'eina per la lluita (sense que s'hagi d'interpretar com una invitació a la lluita armada i a la violència en concret). De fet, com diu la "viquipèndia" sobre l'escrit original, "la major part no referent directament a tàctiques militars".

Musicalment és un disc d'aquells que m'agrada definir com una "òstia", que et deixen flipant davant l'equip d'àudio. I al cap i a la fi, et quedes pillat dient "òstia, que potent!".

Les guitarres poderoses es combinen amb les bases pregravades més modernes amb uns ritmes i uns aires que et fan sempre anar endavant, amb velocitat... sempre endavant. I les veus són un altre gran "què" del disc: energia desbocada del seu cantant cridant amb força contagiosa, que també és viva als cors de molts dels temes ("apocalipsi, apocalipsi, s'apropa, s'apropa, l'apocalipsi!!!"; què, convida eh!!).

Aquí us en deixo una mostra:

+ info:

* Eina (myspace, web)
* Sun Tzu (en català, en anglès)

Fins uri,
Ara

P.S. Per cert, estan ultimant un vídeo-clip que també és BRUTAL! Quan estigui a l'abast també l'enllaçaré des de l'urinal.

El preu de la gasolina (feu-ho córrer, i espavilem)

2008-06-17T14:12:00.016+02:00

Això m'ha arribat via correu electrònic.

Si hi esteu d'acord, feu-ho córrer. Si no hi esteu d'acord, expliqueu-m'ho si us plau, perquè per ara no ho puc concebre.

Fins i tot els negats en matemàtiques podran entendre aquesta explicació:

Any	2000	2008
1 $ =	1,20 €	0,64 €
Preu del barril de petroli en dòlars	60 $	110 $
Preu del barril de petroli en euros	72,00 €	70,40 €
Preu del litre de gasolina al sortidor	0,82 €	1,28 €

QUE CADASCÚ EN TREGUI LES CONCLUSIONS ADIENTS!

Com pot ser que si en vuit anys el preu del barril de petroli en euros ha baixat gairebé un 3 %, el preu de la benzina al sortidor hagi pujat més d'un 56 %?

No em crec ni més llest ni més tonto que qualsevol altre, i si algun expert economista m'ho explica amb arguments ben fonamentats segurament ho entendré. Però mentrestant no puc deixar de pensar que ens estan prenent el pèl (i els diners).

I a sobre ens pinten els transportistes com als dolents perquè es decideixen a fer una vaga que només pot beneficiar-nos a tots a la llarga. Passa-ho!

Potser algú podrà contrastar degudament aquesta informació, però la situació pot arribar a ser tan crítica en poc temps que com no ens movem tots al respecte, la presa de pèl serà tant espectacular com un atracament amb totes les de la llei (mai millor dit, oi?).

Per a mi, un cop més, es tracta d'un motiu més per deixar de votar cap partit polític que segueixi el joc al sistema existent. Les coses han de canviar, i molt, i només canviaran si fem anar de corcoll els que dominen el "cotarro". Boicot electoral!!!

Fins uri,
Ara

Boicot a Air Berlin: no cal emprendre el vol amb qualsevol

2008-06-07T10:53:00.022+02:00

Tot va començar aquí (document del qual n'hi ha una traducció, potser incompleta, aquí).

Alguns articles al respecte:

1) Racó Català
2) Racó Català
3) VilaWeb
4) A Catalan in Edinburgh

(el perla que ho va escriure, Joachim Hunold)

Ja ho sabeu, preneu aire, però el d'Air Berlin... tampoc cal, no?

Fins uri,
Ara

Pastors of Muppets (Fanfare Metal)

2008-05-12T09:27:00.009+02:00

Impressionant, després del Trash Metal, el Death Metal, l'Speed Metal, etc... ara arriba el Fanfare Metal !!!!! I podem afirmar sense por a equivocar-nos que és el Metal més autèntic, perquè utilitza gairebé exclusivament, instruments de metall !!!

Els Pastors of Muppets vénen de Bordeus, a França, i ofereixen un repertori basat en temes de rock com els Ac/Dc, Nirvana, Iron Maiden, etc. El seu nom és un joc amb el títol d'un dels grans discs de la formació Metallica ("Master of Puppets"), que vindria a voler dir, segons el significat de "muppet" que he trobat a la "viquipèndia": Pastors d'Imbècils, o alguna cosa semblant...

Tot i així a banda del seu myspace i els vídeos al youtube no n'he pogut trobar més informació (si sabeu res més d'ells feu-m'ho saber, gràcies).

Seria bonic veure'ls per les nostres terres!

A banda d'aquestes guapes fotos d'ells (fixeu-vos que el de la tuba va pintat com en Paul Stanley dels Kiss!), us deixo aquí una genial gravació on interpreten el "Thunderstruck" dels Ac/Dc a les Festes de DAX, a Aquitània:

Thunderstruck

Al seu myspace hi podeu trobar, entre d'altres, també unes tremendes versions del "Master of Puppets" de Metallica i del "The trooper" dels Iron Maiden.

Disfruteu-los!

Fins uri,
Ara

Llibertat Franki!

2008-05-11T14:08:00.006+02:00

(imatges extretes, i més que n'hi ha, d'aquí)

Fins uri,
Ara

Road to peace (Tom Waits)

2008-05-11T00:59:00.009+02:00

Camí cap a la pau (Tom Waits)

El jove Abdel Mahdi (Shahmay) només tenia 18 anys,
Era el més jove de nou germans, mai va passar una nit fora de casa.
I sa mare aguantava la seva fotografia, obrint el New York Times
Per veure que les matances s’han intensificat al camí cap a la pau

Hi havia un noi alt i prim amb bigoti canós disfressat com un jueu ortodox
Dalt d’un autobús ple de gom a gom a Jerusalem, alguns havien sobreviscut la Segona Guerra Mundial
I la retronadora explosió envià finestres 200 iardes enllà
Causant més càstig i disset morts més en el camí cap a la pau

Ara, a King George Ave amb Jaffa Road els passatgers han pujat al bus 14a
Al lloc al costat del conductor, Abdel Mahdi (Shahmay)
I les seves darreres paraules sobre la terra són “Déu és gran i Déu és bo”
I se’ls endugué al judici final pel camí cap a la pau

Com a resposta, un altre petó de la mort
Yasser Taha, de qui Israel diu que és un militant adult de Hamàs
I Israel envià 4 helicòpters, i les flames engulliren el seu Opel blanc
I varen matar la seva dona i el seu fill de tres anys deixant només ennegrits esquelets

S’hi varen trobar l’ampolleta del nen i un parell de sabatetes que les ensenyaren a les càmeres
Però Israel diu que no sabien que la seva dona i el seu nen eren al cotxe
Tot és ple de controls policials, i a la tele només s’hi veu sofriment
Cap cantó no cedirà el més mínim en el camí cap a la pau

Dimarts Israel llançà la seva darrera campanya contra Hamàs
Dos dies després Hamàs s’hi tornà i va matar cinc soldats israelians
Milers de morts i ferits en tots dos bàndols, la majoria civils
Omplen d’odi els nens per a lluitar en una guerra de vells per morir al camí cap a la pau

“Aquesta és la nostra terra i lluitarem amb totes les nostres forces” diuen els palestins i els jueus
Cada cantó tallarà la mà d’aquell que provi d’aturar la resistència
Si l’ull dret ofèn s’haurà d’arrencar
I Mahmoud Abbas digué que Sharon estava perdut en el camí cap a la pau

Una vegada Kissinger digué “nosaltres no tenim amics, Amèrica només té interessos”
Ara el nostre president vol ser vist com un heroi i és deleix per la re-elecció
Però en Bush és reticent a arriscar el seu futur per la por a les seves pròpies errades polítiques
Així doncs juga als escacs al seu despatx i posa per la premsa 10,000 milles lluny del camí cap a la pau

En el vídeo que varen trobar a casa d’Abdel Mahdi (Shahmay)
Ell tenia un rifle Kalashnikov i parlava amb la veu d’un noiet
Era un excel•lent estudiant, estudiava molt, semblava que tenia un futur
Li digué a sa mare que aquell dia tenia un examen, allí, al camí cap a la pau

La matança fonamentalista en tots dos bàndols s’aixeca al mig del camí de la pau
Però em podeu dir perquè estem armant l’exèrcit israelí amb pistoles, tancs i bales?
I si Déu és gran i Déu és bo perquè no pot canviar els cors dels homes?
Bé, potser el mateix Déu està perdut i necessita ajut
Potser el mateix Déu necessita tot el nostre ajut
Potser el mateix Déu està perdut i necessita ajut
Ell és al camí cap a la pau

Bé, potser el mateix Déu està perdut i necessita ajut
Potser el mateix Déu necessita tot el nostre ajut
I està perdut en el camí cap a la pau
I està perdut en el camí cap a la pau
Allí, al camí cap a la pau

(del disc "Orphans: Brawlers, Bawlers & Bastards", de 2006)

Fins uri,
Ara

P.S. Si trobeu "averies" a la traducció feu-m'ho saber... o truqueu el llauner !

No al transvasament: arguments

2008-05-01T14:36:00.004+02:00

En Manolo Tomàs, portaveu de la Plataforma per la Defensa de l'Ebre dóna, en una entrevista a Vilaweb.tv, arguments de prou pes per veure què hi ha darrere de la presa de pèl dels transvasaments que ocupen la nostra actualitat:

[ veure el vídeo ]

Shine a light (II)

2008-04-21T00:11:00.015+02:00

Ahir vaig anar a Barcelona a veure "Shine a light" la pel·lícula sobre els Stones que ha dirigit Martin Scorsese (per cert, un semàfor vermell per als seny@rs dels multicines Sucre de Vic que no s'han decidit a dur-la a la plana).

La veritat és que, desangelat pel so i pel baix nivell de les seves actuacions que he tingut la sort de presenciar en les seves darreres gires (segons el que jo n'esperava -si és que és possible recriminar-los res a aquests mestres de la música del nostre temps), era molt escèptic sobre el que em podia trobar.

Realment no m'esperava que en els 122 minuts que dura la pel·lícula els Stones em poguessin tornar a emocionar i sacsejar com ho van fer ahir.

El "Four flicks" em va costar de veure, l' "A biggest bang" té grans moments però ell i jo vam tenir una relació prou fugaç, però ahir... quan tot just acabava de començar "Shattered", la segona cançó, sabeu què vaig pensar? "Òstia, ja tinc ganes de tornar-la a veure!". De debò. Tota l'estona des de l'inici amb el "Jumpin' Jack flash" estava pensant com n'és d'important l'inici d'un concert de rock... totes les emocions que es defermen en aquell instant. Dubto que durant un concert s'alliberi tanta energia en cap altre moment. I els Stones tenen, sense cap dubte, gira rere gira, el millor inici que cap espectacle de rock pugui desitjar.

Un amic em va dir que mirés de resistir els nervis a l'hora de dinar abans de veure la pel·lícula perquè no se'm posés malament el jalar... Doncs no, la veritat és que anava ben tranquil al cinema. I és que, nerviós... m'hi vaig posar allí !!!

I per dos motius: darrera nostre hi havia una parella que no paraven de xerrar tota l'estona... que t'ho facin en un concert en directe emprenya, però dins el cinema, on prou que emprenya ja en una pel.lícula convencional, què cony anaven a escoltar aquell parell !? Bé, després de dues peticions (la segona ja va ser exigència i amb cara de mala llet -òstia, que són els Stones!!!) es varen contenir una estona, però ja no varen ser una llauna constant i vaig decidir que fos el concert el que prengués tota la meva atenció.

I en segon lloc, varen ser els propis Stones que em van posar nerviós. Fa temps el mateix em va passar veient un cop més una de les seves majors actuacions que s'han pogut enregistrar, el concert de Hampton, Va., EUA, l'any 1981. I el darrer cop que m'havia passat el mateix havia estat veient el dvd de l'actuació dels Red Hot Chili Peppers a l'Slaine Castle (vaja quins uns a l'hora d'emetre energia... uff!!).

Doncs sí, el temps semblava no passar, les cançons duraven més que mai. Era capaç d'escoltar tots els detalls de tots els instruments: l'ànima d'en Charlie bategant pel dessota, en Keith fent volar la música en contratemps místics, en Ronnie posant bellesa amb les seves frases i afegint el toc complementari a la base rítmica quan calia, i sa majestat, al mig de tots, flotant il.luminat com un arcàngel (cuió, perdoneu, no és que acostumi a dir aquestes coses, però mira, avui...) i movent-se només com ho pot fer algú posseït pel banyeta (que bé que queda fer aquesta comparació sempre que parlem de ses satàniques majestats, oi... aix, quants tòpics... però com encaixen!!!), amo i senyor de les seves cordes vocals... i de les de tota l'audiència!!

L'únic que em va fotre van ser les ganes d'aplaudir que tenia al final de cada tema... òstia puta, que a gust m'hagués quedat! (he de dir que crec que no hi havia cap altre fan a la sala... altrament tot hagués estat més senzill ;-).

Un altre "detallàs": finalment s'han decidit (potser és cosa de messieur Scorsese?) a posar en Chuck Leavell al nivell de volum que li pertoca, i aquí (a diferència dels directes dels darrers tours) els protagonistes són els 4 autèntics Stones (o 3+1, com vulgueu, no ho discutirem ara...)
, i el teclista apareix quan toca i prou (i molt bé, per cert -carai, si fos sempre així no caldria ni tocar aquest tema!).

Menció especial tb per la Lisa Fisher que disfruta i s'hi deixa anar com mai!!!

Bé, per no allargar-me més, només dir que em vaig emocionar tant amb algunes de les interpretacions com amb algunes de les imatges intercal·lades d'entrevistes on la mà del director ha sabut col·locar un piló de senzilleses que posen el valor humà dels membres dels Stones al mateix nivell que la seva música.

Per acabar alguns comentaris sobre les cançons:

01. Jumping Jack Flash - l'inici, l'energia... "Ladies and Gentlemen, The Rolling Stones".

02. Shattered - un gran tema per mantenir l'inici en alça i pujant; què voleu, m'estimo aquesta cançó tan estranya ;-) I jo ja estic flipant amb el que veig i escolto: tot s'ha desfermat!

03. She Was Hot - per culpa dels veïns de darrera fins a mitja cançó no hi vaig connectar però em va semblar impressionant; com està el Mick!!!!

04. All Down the Line - en la línia, en Ronnie comença a mostrar-se intractable amb l'slide.

05. Loving Cup - en Jack White no em va agradar, i pel meu gust agafa un protagonisme que fa desitjar que s'acabi el tema.

06. As Tears Go By - al cotxe de tornada la teníem ficada al cap; que bonica; igual com la vam escoltar l'any 2006 a Niça...

07. Some Girls - 3 guitarres; potser no la millor versió que han fet, però un plaer pels sentits.

08. Just My Imagination - que bonic, tot recordant el tour del '81... molt llarga... i no m'hagués importat que hagués durat el doble.

09. Faraway Eyes - una altra de les joies del concert: en Ronnie s'ho menja tot amb el pedal-steel, i en Keith que se'l mira i disfruta tant com nosaltres... i després en Mick que se li acosta per cantar plegats al mateix micro i s'acaben abraçant com als millors temps!!!! Òstia, voleu parar que hauré de treure el mocador?!?!?!?

10. Champagne & Reefer - un altre moment àlgid; increïble la lliçó de rock que dóna aquest mestre del blues anomenat Buddy Guy: espontaneïtat, tota l'energia en cada nota, alegria, profunditat, ànima... ufffff -i en Keith no pot fer res més que regalar-li la impressionant Guild amb què ha tocat la cançó. El reconeixement al mestre.

11. Tumbling Dice - que bé que arriba aquesta tema aquí: quines ganes de saltar!!! -coi de butaques del cine!!!!

--- Presentació de la banda - en Charlie diu "Hi", i en Keith es posa una gavardina...

12. You Got the Silver - impressionant amb la gavardina i amb un "pin" dels Pirates del Carib en Keith canta com millor sap mentre en Ronnie i en Blondie toquen unes guitarres precioses (els acords i les fustes) i em tornen a emocionar.

13. Connection - reconec que vaig pensar "sort que han intercalat les imatges d'entrevistes amb en Keith, altrament hagués estat dur aguantar la cançó sencera"; però alhora volia no deixar d'escoltar-la, quina tonada tan bonica i com arriba cantada pel Keith...

14. Sympathy for the Devil - bé, genial d'escoltar, amb el puntejat de sempre que fa en Keith, però amb una entrada de fantasmada d'en Mick que la veritat, dic jo que no calia.

15. Live With Me - bfff, una altra que ens fa perdre l'atenció d'allí on toca: sí, sí, la Christina Aguilera està boníssima i té una veu que t'hi cagues, però vaig pensar "aquesta tia no sap cantar"... no sé, cada modulació era exactament igual que l'anterior... una llàstima perquè d'energia no li falta a la noieta i es nota que a en Jagger li va agradar això...

16. Start Me Up - potser la interpretació més fluixa del repertori, però és maca d'escoltar tb.

17. Brown Sugar - una altra de les millors; quanta força! I és que aquí van tots a 100, i això que és el final del concert, però la borden, i no ens cansarem mai d'escoltar-la, oi...

18. (I Can't Get No) Satisfaction - potser una interpretació bastant estàndard però molt ben tocada, i responent al so que ha estat la tònica de la mescla de tot el concert: guitarres, guitarres, un gran cor a la base, i una gran veu al damunt; llàstima que s'hagi acabat.

[19, 20 i 21. (és que se'm va fer curt i penso que un parell o tres més de cançons haguessin entrat de conya, no us sembla?).]

Bé, per dir-ho en poques paraules: aneu-hi.

Fins uri,
Ara

P.S. Abans que comencés el concert amb "Jumpin' Jack Flash" jo ja sabia que allò seria tremendo en veure els ulls del Keith al moment de sortir de l'ascensor de camí cap a l'escenari: era impossible mirar a cap altre lloc dels fotogrames. Hi vull tornar!!!

Alguns enllaços d'interès:

Iorr - Fòrum "Tell me" (comentaris sobre la pel·lícula)
Iorr - Info de la pel·lícula
Iorr - La banda sonora

Pàgina oficial de la pel·lícula

Dia internacional contra les mines antipersonals

2008-04-04T07:51:00.017+02:00

Alguns enllaços:

Vilaweb
Vides minades. 10 anys (exposició al CCCB de Barcelona)
Campanya internacional per vetar les mines antipersonals
Asia lliure de mines

Fins uri,
Ara

No a la MAT - Mani, 30 de Març, Girona

2008-03-25T14:14:00.006+01:00

www.nomat.org

Boicot als Jocs Olímpics de Beijing

2008-03-14T19:40:00.004+01:00

Potser els esportistes s'hi haurien de repensar d'una vegada.

I els governs també (i els de Catalunya, País Valencià i les Illes, els nostres, els primers). Els ho hauríem d'exigir.

I deixar el puto mercat de banda d'una vegada.

Una mica més d'info, aquí.

Fins uri,
Ara

Nine Inch Nails: descàrrega lliure del nou disc

2008-03-06T11:45:00.005+01:00

Ho he llegit aquí.

Jo ja l'he descarregat, i ben content.

Després dels Radiohead, un altre que ens legitima continuar descarregant (i compartint) art i cultura de manera gratuïta, i deixant la possibilitat de comprar-la per a qui vulgui i/o pugui.

Per a la música de casa nostra, feu un cop d'ull al portal musicalliure.net

Fins uri
Ara

Pell de gallina (I)

2008-03-03T00:22:00.013+01:00

Ara vinc d'aquí, i m'he emocionat. No hi ha hagut llàgrima, ho reconec, però al segon cop d'escoltar-ho m'ho he fet meu: allò que cal per poder recomanar un artista, i per garantir-li admiració per sempre més.

Llavors m'he cercat per dins, i he pogut recordar una música (una interpretació especialment) que sempre, també en retrobar-la per posar-la aquí, m'ha posat la pell de gallina.

És un fragment del documental promocional (i making off, si voleu) del procés d'el.laboració i gravació del disc "Rythm, country & blues", produït per Don Was, que volia deixar palès, d'alguna manera, l'estret lligam que tenen els dos gèneres musicals més genuïns (amb permís del blues més pur) que ha donat l'antiga terra del búfal i rodalies: el rythm & blues i el country. El disc el formen 11 duets entre cantants dels dos gèneres: 11 perles de difícil elecció.

La meva elecció ha estat aquesta: "Since I Fell For You" - Natalie Cole & Reba McEntire. Una joia, amb dues cantants tremendes.

Però jo em quedo amb la Reba, especialment per la seva interpretació a partir del minut 3:00. Brutal. A veure si també us hi trobeu.

Fins uri
Ara

Impotència davant la prepotència (II)

2008-02-28T14:25:00.010+01:00

Jutgen un jove menorquí i la seva mare per parlar català

Ho he llegit a Vilaweb, però la notícia ja vola arreu.

Llegiu-ho tot en aquest recull d'informacions a Ca'n Lluri.

Un motiu més per no anar a votar a les eleccions espanyoles el dia 9 de març.

Editat a les 14:45h del 28/2/2008: l'Edu i sa mare han estat absolts!

Fins uri,
Ara

9 de març: abstenció activa

2008-02-23T03:15:00.006+01:00

9abstencio.blogspot.com

No són les meves eleccions, no són les del meu govern, les del meu parlament, les de la meva gent, les de la meva terra, les del meu país.

Jo no votaré.

Fins uri
Ara

Mitjans, difusió, poder, oportunitats... (II)

2008-02-23T02:22:00.010+01:00

...no sé com lligar-ho...o potser diria que tot està massa lligat...o que no hi ha lligams, que hi ha nusos...coses trabades... que no es poden deslligar...

Resulta que l'anterior post va sortir del no-res quan anava a escriure aquest que llegiu ara. Perquè anava a fer referència a un article del diari Avui, però em vaig trobar amb l'anterior que, a més, em permet guardar el mateix ordre cronològic.

La qüestió és la següent: en l'anterior post parlava de com em sembla de desproporcionat l'engrandiment constant que es fa a ca nostra de les figures consagrades, a qui s'inclou en un espai que a ells ja no els cal, perquè ja el tenen guanyat, i que podria aprofitar-se millor per fer girar els nostres ulls (com el de Sauron, quan percep l'anell del poder, tan atractiu) cap a artistes que tenen molt més compromesa la seva promoció i consolidació en el camp professional, i no haver de passar tan de temps trepitjant tremolosament la fina línia entre l'exit i l'abandó, potser definitiu.

Doncs bé, al diari Avui, altre cop, em trobo, ahir divendres, 22 de febrer, aquest "article", titulat "La pujada dels Pets".

No us sorpren ja d'entrada, a data d'avui? A ca nostra, més encara poden pujar Els Pets? Bé, podria ser un nou graó a nivell internacional o... No, no pas.

Les primeres llums arriben amb l'apunt superior aquell que, com si fós un títol secundari, ens ubica el context de l'article: "L'any 1993 arriba als quioscos el primer número de la revista musical 'Enderrock'". Ah caram, o sigui que l'article fa referència a la revista Enderrock. Però el títol és pels Pets. Caram...

I resulta que l'article en sí, és minúscul i va seguit d'un petit apunt de la situació dels grups d'actualitat al 1993, i voltat tot de cinc fotografies, mitjanes (Pemi Fortuny), grans (Sangtraït, Adrià Puntí, Bars) i una de gegant (Lluís Gavaldà). A la pàgina web de l'article us en podeu descarregar la pàgina en pdf (pags. 54 i 55) i comprovar-ho vatros mateixos.

Així doncs, un article que, ben documentat, amb fons, com a homenatge a la feina feta per la revista Enderrock, dos dies després que es celebrés la festa d'entrega dels seus premis, etc., etc., podria haver estat un perfecte complement informatiu a la crònica de la gala, es redueix a un impacte visual sobre la figura del grup de Constantí, i altres petites coses anecdòtiques gairebé...

Deixem clar, per si de cas, que no critico pas als de Constantí. Tant de bo jo, que també sóc músic, pogués ser tractat amb aquesta pompa algun dia, qui ho refusaria.

Però deixeu-me afegir encara un altre detall: ningú signa el text. Hi ha crèdits per les fotos, però ningú es fa responsable d'aquest pseudo-article ficat amb calçador.

De fet, la informació que duu, no està pas de més de recordar-la. Però així és com s'ha de recordar l'any en què va començar a sortir l'Enderrock?

No és curiós? No fa olor d'alguna cosa? No hi ha més preguntes a fer?

Per acabar: a la pàgina web de l' "article", al peu, hi ha les anomenades "Paraules clau", per fer recerca de notícies relacionades. Doncs bé, si cliqueu a "Rock", apareix una pàgina en blanc on hi diu: Error.

Fins uri
Ara

Mitjans, difusió, poder, oportunitats... (I)

2008-02-23T01:25:00.014+01:00

...no sé com lligar-ho...o potser diria que tot està massa lligat...o que no hi ha lligams, que hi ha nusos...coses trabades... que no es poden deslligar...

El diari Avui de dimecres passat, en l'article que fa la crònica de la festa d'entrega dels Premis Enderrock 2008, s'hi podia llegir: "Que els de Constantí, els manresans, els valencians, Gerard Quintana (millor disc de cançó d'autor), Lluís Llach (millor directe de cançó), Miquel Gil (millor cançó de folk) o La Carrau (millor grup de folk) triomfin per pur pes específic, té sentit, sobretot si tenim en compte la vàlua dels treballs que han realitzat últimament. Els excel·lents Mishima i Mazoni hauran d'esperar, com passa a qualsevol país normal."

Doncs la veritat... no hi estic d'acord. Un país normal, quina necessitat té de reconsagrar a qui està consagrat? Si els excel.lents Mishima i Mazoni han estat una revel.lació d'aquest any, què hem d'esperar? Que pel que sigui baixin el nivell i que ja no hi hagi motiu per donar-los el premi? Dubto que hi hagi algú que pugui dir que gent com en Llach, on en Quintana, o els mateixos La Carrau, necessitin el reconeixement per ser coneguts i tirar endavant la seva carrera artística. No són els nous valors els que necessiten impuls i fets que marquin l'audiència per tal que els tingui en compte? Per tal que als anys següents puguin fer una millor feina encara i estar més tranquils envers l'esdevenidor?

Perquè no reservar un premi per als reconsagrats, a nivell de reconeixement per tota una carrera estil "Rnr Hall of Fame" i punt? Premis per quan es comença i per quan toca reconèixer la trajectòria. I punt. La resta, sempre per als nous, reconèixer la feina feta com a eina per impulsar endavant una carrera, no hi ha més.

Feu un cop d'ull al myspace: quantes i quantes bandes, i músics, i cantautors, i... les podríeu comptar? Desenes... o centenars? Amb el percentatge de premis als nouvinguts, quina és l'esperança de vida per la majoria d'ells? Quin percentatge tan minúscul tindrà la pàgina del myspace actualitzada i amb bolos vigents d'aquí 10 anys? O és que només són uns quants els que han de viure més de 10 anys fent d'artistes i no haver d'acabar fent una altra feina?

Quants músics consagrats i reconsagrats, d'aquí i d'allà, al cap del temps, en alguna entrevista, han dit: "uff, és que si no hagués sortit bé la meva carrera musical, no sé què estaria fent ara, no sé fer cap altra cosa!". Aquí, a casa nostra, els músics sempre hem de saber fer una altra cosa...

Fins uri
Ara

A fora ja saben què passa... (II)

2008-02-20T08:08:00.006+01:00

Més del tema. Ho llegeixo a Vilaweb:

"Cossiga, per l'autodeterminació de les nacions de l'estat (espanyol)

En ple reconeixement internacional del nou estat de Kosovë, l'ex-president italià Francesco Cossiga va dir ahir que la Unió Europea i els Estats Units haurien de pressionar el govern espanyol perquè desistís de reprimir les nacions catalana, basca i gallega i reconegués el dret d'autodeterminació. Segons Cossiga, l'actitud d'Espanya envers els militants independentistes bascos, catalans i gallecs és franquista."

A alguns els hauria de caure la cara de vergonya de dir-se demòcrates i que els hagin de recordar des de fora què és el que els falta per ser-ho.

Precisament, els demòcrates d'ací es dediquen a tancar publicacions que fan nosa: avui fa 5 anys del tancament del diari basc Egunkaria (+info).

Diari Berria

...només ens cal apretar.

Fins uri.
Ara

A fora ja saben què passa, només ens cal apretar

2008-02-14T19:33:00.018+01:00

Segons he llegit a Nationalia.cat, fins i tot el senyor Putin té clar que a l'estat espanyol som molts els que no ens hi trobem a gust. Així doncs potser només ens cal apretar un poc més.

Al senyor Putin no li agrada la possibilitat que Kosovo es separi finalment de Sèrbia, però per exigir que aquest fet no es produeixi, no se li acut res més que posar de manifest altres conflictes que no tenen altra resolució que la mateixa que a ell no li plau:

"També ha parlat d'Espanya, tot assegurant que "allà la gent no vol viure al mateix país, i en canvi no reben cap suport de fora".

Potser no faci cap favor a Kosovo, però de pas ens en fa algun a nosaltres. Aquesta Europa que no ens reconeix encara s'ha d'auto-aplicar una bona dosi de coherència.

Fins uri.
Ara

No hi ha temps per l'amor a Euskal Herria

2008-02-12T20:44:00.000+01:00

*There is no time for love in the basque country, please extend the solidarity

*Ez dago maitasunerako aukerarik Euskal Herrian, zabaldu elkartasuna

* No hay tiempo para el amor en el Pais Vasco, extiende la solidaridad.

No time for love
extend the solidarity

Live after death, en DVD

2008-02-01T00:12:00.006+01:00

(llàstima que el reproductor del post sobre "Shine a light" no es pugui controlar i aturar, oi? Bé, cliqueu al títol del post que vulgueu llegir ara i llavors només veureu aquest; ho dic pq si no no podreu llegir i veure bé aquest nou post si no espereu que s'acabi el trailer sobre el nou treball de l'Scorsese)

Entrant en matèria, poca cosa a dir. Un show, un directe, una banda, un so, una música que em va marcar de per vida: més d'una agulla de tocadiscs de l'antic Perpetuum-Ebner (aquí en teniu una imatge amb alguna semblança, però no ben bé -no n'he trobat cap imatge al gugle-doodle) del pare vaig gastar escoltant aquest doble LP (en la seva edició original) i tants d'altres llarga-durada d'alts decibels!

Senyores i senyors, la donzella de ferro, i el seu tour faraònic, finalment, en DVD.

Fins uri.
Ara

Stones + Scorsese = "Shine a light" (I)

2008-01-18T01:03:00.002+01:00

Impotència davant la prepotència

2008-01-04T08:43:00.000+01:00

Ha tornat a passar.

Segons apareix publicat en aquest blog, l'insult heretat del franquisme continua vigent en les forces i cossos policials que ens ocupen encara: vexat i privat de drets per expressar-se en català.

A mi em va passar una cosa semblant per intentar presentar una reclamació a la comissaria de Vic: volen mantenir l'expedient ben net i et munten un cristo i t'ho posen extra-complicat quan ho intentes.

L'enllaç al fragment d'àudio no funcionava quan he visitat el blog en qüestió i el podeu escoltar en condicions des d'aquí.

I us deixo un enllaç a un altre cas de repressió policial en la nostra "democràcia".

Fins uri.
Ara

Votació del personatge de l'Any 2007 a Vilaweb

2008-01-04T08:20:00.000+01:00

Hi podeu votar fins el dia 7 de Gener a la pàgina inicial de Vilaweb.cat:

Els candidats:

- Alex Salmond, per haver portat el Partit Nacional Escocès al govern i pel propòsit de fer un referèndum d'independència.
- Benazir Buttho, per la valentia d'haver tornat al Paquistan a fi de lluitar per la democràcia, bo i sabent que corria perill.
- Doris Lessing, pel Premi Nobel de Literatura i pel fet de ser un referent indiscutible d'escriptura compromesa.
- El 'Català emprenyat', en representació dels milers de catalans que han hagut d'aguantar tallades de llum, esvorancs, caos ferroviari i tot de desastres de cap a cap de l'any
- Els 300 de la Carrasqueta, el grup de resistents que va impedir la primera temptativa de tancar el repetidor de TV3 d'Alacant
- Lluís Maria Xirinacs, per haver sacsejat amb la seva mort la consciència del país i per tota una vida de lluita per la llibertat i la no-violència
- Maria Antònia Munar, que ha deixat la direcció d'Unió Mallorquina, per haver determinat amb el seu vot, una vegada més, el govern de les Illes Balears
- Pasqual Maragall, per haver assumit el mal d'Alzheimer amb la voluntat de fer-ne exemple i superar prejudicis.
-Quim Monzó, pel seu discurs a la Fira de Frankfurt i per haver-se convertit en un autor d'èxit internacional.
- El RCD Espanyol, per un any d'èxits esportius inoblidables, entre els quals la participació en la final de la Copa de la UEFA.

El resultat de la votació al moment de penjar aquest post:

Senyores i senyors: Enjuto Mojamuto

2008-01-01T21:19:00.000+01:00

Després de l'època boja amb el rei Chiquito, que en Toni Albà ens ha fet deixar a un cantó amb la seva gran feina per tot arreu i amb totes les seves facetes, l'humor se m'ha tornat a posar en guàrdia en conèixer aquesta andròmina virtual coneguda com a Enjuto Mojamuto, l'absolut amo i senyor de l'espai televisiu Muchachada Nui.

Un jove-adolescent-però-difícil-de-dir-ne-l'edat-al-cap-i-a-la-fi gairebé clavat 24 x 7 davant l'urinadó que viu en un món propi d'alineació quasi absoluta però d'una verosimilitut (el firefox em subratlla aquest mot... no està ben dit???) total. Quan et fas teu el personatge el duus ja sempre al damunt com passà amb els mítics "jarl", "no puedo" o "fistro" del mestre Chiquito.

Bé, amb uns amix estem treballant per mirar de fer-ne una versió en català, però de mentre, no me'n puc estar de portar a la gibrelleta la seva presència.

Aquí us en deixo un tast per als que entengueu el castellà (però us recomano repassar-vos tots els capítols disponibles al iutup). El capítol es diu "El pitjor dia de la meva vida", i és que el pobre Enjut es queda sense connexió a internet i clar, llavors arriba la crisi...

Enjuto Mojamuto, "El peor día de mi vida" ("El pitjor dia de la meva vida")

Llibres (I)

2007-12-27T23:15:00.000+01:00

Mmmmmmm, llibres... el pare va treballar amb ells una bona part de la seva vida, i d'aquí m'ha nascut aquest plaer... Només amb la seva presència, saber que són a prop, a tocar, veure'ls, olorar-los... Encara que no els pugui llegir, és un plaer saber que són amb mi... que sóc amb ells.

Aquest Nadal el tió ha cagat llibres, un piló, i a mi m'ha tocat fer-me responsable de tenir cura d'alguns d'ells. Us els mostro i, si podeu i voleu opinar sobre ells, serà també un plaer llegir-ho.

* la reina i la seva vida, amb les seves pròpies paraules (l'índex onomàstic no serveix per res -els núms. de pàgines estan mal fotuts... espero que ho arreglin en una nova edició i el pugui canviar, quina ràbia)

* vaig tenir l'honor d'actuar en l'homenatge que se li va fer al Coll de la Tuta, a Ogassa; segurament em va venir gran la fita, no he estat mai activista, però la meva família i saber de les seves accions i cites m'han ensenyat a admirar-lo i a fer créixer el meu respecte vers la seva figura

* tenir l'oportunitat de descobrir aquesta obra tan reverenciada del mestre Moore en la meva llengua serà un doble plaer, després d'haver disfrutat de "V de vendetta" i el gran "From hell" que ja trigueu a anar a buscar a la llibreria més propera...

* jo no hi vaig anar, me'n vaig desdir; no em va semblar que per viure (pq jo no els havia vist mai en directe) la seva música tal i com la varen fer, em calgués gastar-me aquella calerada, quan només n'era un succedani; però aquest llibre és un bon retrat de la seva època d'or...ehem... de la seva època... perquè... voleu dir que donaran més guerra que aquesta gira?

* per acabar, la història d'una de les grans bandes del rock, d'aquelles que tenen una importància afegida perquè són una d'aquelles formacions que serveixen de lligam entre diferents tendències, un nexe que estableix un pont que es pot creuar amb la tranquilitat de la qualitat, i que et permet trepitjar diferents territoris posant simplement un peu a cada lloc; en el seu cas, un peu al rock més bàsic de tall berrià o stonià, i un peu al rock dur, aquell que duu la gent a voleiar melenes en espiral

Pablo Casals? Per favor...

2007-12-27T20:46:00.001+01:00

(cliqueu la imatge per participar-hi activament)

La vergonya, aquí.

Porqué no te cagas?

2007-12-26T01:51:00.002+01:00

www.aixotoca.cat

Independència: adéu Espanya

2007-12-26T01:10:00.001+01:00

Un parell de referències interessants sobre aquesta qüestió tan nostrada i arrossegada...

a) Mesclat, al seu darrer disc "Cròniques colonials":

"Corrandes colonials"

Amb la mateixa sonsònia,
tres segles anar-nos queixant,
però hem acabat resultant
ser la darrera colònia.
De Flandes a la Patagònia
tots han anat esquitllant
i amb tota la parsimònia
aquí nosaltres anar badant.

No resolc pas cap misteri
si dic que no és cap honor
ser la darrera nació
que fot el camp de l'imperi.
Sembla un grotesc encanteri
i una vil humiliació
que el qui mena el captiveri
sigui un pobre beneitó.

Aviat alçarem el vol,
ara ja fem les maletes
que l'imperi espanyol
per fi se'n va a fer punyetes.

Més que una gran aventura
ha estat un joc d'acrobàcia,
però dintre de la desgràcia
hem mantingut la cultura;
ho hem fet en la dictadura
i ara en aquesta fal·làcia
que amb tota la cara dura
anomenen democràcia.

Mentre dins de la caverna
creuen les ombres del foc
sotmeses al tripijoc
dels demòcrates de caserna,
ara és qüestió de saber-ne
i no fer més el badoc:
deien que Espanya era eterna
però ara ja li queda poc.

Ai adéu, Espanya, adéu
ja marxem, fotem el camp
que ara és hora de ser lliures
de trencar el darrer lligam.

Lletra: Francesc Ribera "Titot"

b) Björk, sense embuts al seu darrer disc, animant les Illes Fèroe i Grenlàndia a independitzar-se de Dinamarca:

"Declare Independence"

Les caràtules dels disx:

Filosofia musical

2007-12-22T23:50:00.000+01:00

Just abans de l'inici del relat apassionat de la gira més boja que mai han fet els Stones, quan encara estaven descobrint i inventant què significa una gira d'un grup de rock, Robert Greenfield inclou una cita d' "El llop estepari" de Hermann Hesse que diu (traduït per l'Urinal directament de la traducció al castellà de l'obra de Greenfield, uff):

"- La música no depèn de ser just, o de tenir sensibilitat i educació ni molt menys.
- De què depèn doncs?
- De fer música, Herr Haller, de fer música. Tan bona i tanta i amb tanta intensitat com un sigui capaç. Aquesta és la qüestió, senyor."

Portades d'algunes de les edicions d'aquest més que recomanable llibre:

"A journey through America with The Rolling Stones" (traduït per Anagrama sota el títol "Viajando con los Rolling Stones")

...clar...

2007-12-22T00:46:00.000+01:00

...innocent de mi... jo buscava "urinal"i és "orinal"... és que mai m'ha agradat que m'escriguin "Ori", pq llavors s'ha de pronunciar "o" i no "u"... però bé, excuses a part, he trobat les gibrelletes!!!

Aquí en teniu algunes per treure-us l'espina:
el clàssic...

de plàstic...

tots!!!

Bé, no sé si conrearé gaire més aquest tema, tot sigui per l'estrena del bloc!

Fins uri.
Ara

On és la gibrelleta?

2007-12-21T14:02:00.001+01:00

Guaita, cerco imatges d'urinals al gugle-buble i només apareixen pixadors d'aquests masculins de tota mena en wàters públics com aquests...

de gàrgola...

stonianos...

tauronins (els Morphine dirien "sharks patrol these waters"...)

per fer rius d'introspecció mística...

però cap senyal d'un urinal com cal, dels de tota la vida, una gibrelleta!!??

Res, ni tan sols buscant per gibrell o gibrelleta no n'he trobat cap imatge al bugle-gumgle...

Seguiré amb la recerca i us continuaré informant...

Fins uri.
Ara

...hola...que n'hi ha algú?

2007-12-21T13:52:00.000+01:00

Mmmmmmm, això és un post sense cap intenció per donar el tret de sortida (tot i que no tinc clar on s'ha d'arribar) d'aquest bloc... personal però impersonal i per tothom a qui li vagi bé... intransferible però amb ganes de transferir...

I com sempre, comences amb un full en blanc per al qual no se t'acuden més continguts a afegir, després de tantes ocasions en què has pensat... guaita... si tingués un blog... ara hi penjaria això... Tants cops... i ara....

Doncs millor deixar-ho així que si no no hi haurà ni déu qua arribi al final del post...

Gràcies, o no, o sí, o àú!

Fins uri
Ara

P.S. Ara busco una imatge a internet i l'enganxo ací sota:

(res, pq preneu paciència amb un blocaire novell...)