Wonderland

Fa un parell de dies vaig veure la pel·lícula Wonderland, de Michael Winterbottom.

És una pel·lícula que entrecreua les complicades i poc reeixides vides de tres germanes, probablement emmirallades amb la dels seus pares (d'un quart fill ningú en sap res des que va marxar pel fet de no poder aguantar la dura convivència amb sa mare).

Tot plegat està contex-tualitzat en el difícil dia a dia en una ciutat com Londres (l'objectiu essencial d'aquest post).

La visió que en dóna Winterbottom és prou trista i eixuta que fa pensar que algú va decidir algun dia fer reals les ciutats impossibles de Blade Runner i la Gotham City de l'univers de Batman. La ciutat és fosca, lúgubre i complica l'existència (l'aire, l'espai, l'oxigen, els sentits) als qui s'hi belluguen.

Després de "patir" les angoixes dels protagonistes de la pel·lícula, les imatges finals, a mode de resum/conclusió, són prou descriptives de l'ànim que vol transmetre el director: en la nit, alts edificis, llums blavoses, fredes, s'intercalen amb d'altres d'un taronja de rovell (no de l'ou, sinó de l'òxid) que amb prou feines il·luminen res: tot són taques que, brillant, camuflen humitats, pudors, sorolls, buidors, tristors, angúnies, angoixes...

El concepte queda enllaçat amb la filla que neix d'una de les germanes, filla d'un pare confós que fuig d'una realitat que l'aclapara i l'ofega, a qui ell mateix proposa posar-li el nom d'Alícia, com Alícia al país de les meravelles. És l'ironia que sobrevola la ciutat de Londres: un petit infern creat per l'home, més malson que meravella.

Aquest n'és el trailer:


Com a banda sonora us deixo un tema que hi ve com anell al dit: Gone, de Pearl Jam. Una sensible composició d'Eddie Vedder (a qui els seus companys de grup van animar i empènyer per tal que la fes pública) en què el protagonista decideix marxar de la ciutat on viu perquè:

"(...) les llums d'aquesta ciutat
han perdut tot sentiment / només embelleixen quan me n'allunyo
les deixaré enrere
perquè aquest cop
me'n vaig (...)"

Altres pel·lícules que us puc recomanar de Winterbottom:

* Codi 46 (2003) ==> futurisme romàntic
* 9 songs (2004 ==> sexe, drogues i roquenrol

I pot ser més que interessant de visionar la també seva The road to Guantànamo (si l'heu vista, feu-me'n cinc cèntims).

Trobareu més informació de Winterbottom i les seves pel·lícules a la Internet Movie Database (www.imdb.com)

Fins uri,
Ara

Pell de gallina (II)

Ja fa temps que l'Eddie Vedder m'emociona quan canta.

Aquí us en deixo l'enèsima mostra. Aquest cop, interpretant des del fons de no sé on aquesta preciosa tonada de Bob Marley, "Redemption Song":

"Emancipeu-vos vosaltres mateixos de l'esclavatge mental.

Ningú més que nosaltres mateixos pot alliberar les nostres ments"

L'Eddie la va cantar tot sol al concert que va oferir Pearl Jam a l'Adam's Fieldhouse de Missoula, Montana, el 8 de febrer de 1995.



Fins uri,
Ara

Kitsch 10

Grans lletres, gran producció, grans cançons.

Foscor, mort, angoixa, tristor, enyorança, desencís, desesperança... alguns dels termes que descriuen l'univers propi dels Kitsch que queda palès en aquest engrescador Kitsh 10.

Una mostra de les suggerents lletres que hi podreu trobar:

"El plaer de mentir,
és l'orgull dels miserables" (Imitació)

"Mentides,
tot són mentides" (Mentides)

"Joves consentits,
esclafables amb un dit,
a les barbes del dimoni
llepen fils que no han cosit" (Hereus)

"Ni tan sols queden museus on
vulguin dissecar-nos,
ni tan sols queden cançons
excitants per masturbar-nos,
ni tan sols ens queda enlloc un racó
per amagar-nos.

Deixeu-nos morir en pau" (Testament)

I dic engrescador perquè, com em va passar en escoltar el disc dels Eina (abans anomenats Inadaptats -vegeu-ne els meus posts al respecte aquí, i aquí), és un disc que (irònicament, per la temàtica de la mort i el decés, tan present en tot el treball, començant per la portada) mostra i desprèn una vitalitat enorme, que fa pensar que estem en un gran moment de la música feta a casa nostra, que hem après molt en quant a la producció de discos, en acabar bé un treball que tingui una bona base inicial, bones cançons, que puguin acabar gaudint dels acabats que es mereixen.

(portada del Kitsch 10)

Tot i haver-ne escoltat esporàdicament alguna cançó abans, ahir vaig escoltar el disc sencer per primer cop, i em va semblar que gaudeix d'una força envejable. D'una solidesa, d'un "wall of sound" per tenir en consideració i com a referència a partir d'ara.

I especialment per a mi, que mai abans havia escoltat un disc sencer de Kitsch (aquest Kitsch 10 ha estat cortesia d'en Joan Vilar i d'en Jordi "Big-Ben Love"!). Però que avui m'he trobat amb una dosi d'aquelles de "no vols caldo, tres tasses!!", gràcies al Capità Robur de l'Albatros, que m'ha fet arribar els Kitsch, Kitsch II i Kitsch III (Directe). Així que ja tinc feina!

De moment, després d'aquesta primera escolta, em quedo especialment amb el tema Dominis:


Us deixo també un reportatge de Vilaweb al respecte de l'edició del Kitsch 10:


Si hi ha res més que em sembli interessant de comentar al respecte del Kitsch 10, ho afegiré per ací com a comentari.

Salut i llarga vida als nous Kitsch!

+info a:
kitsch web
kitsch myspace

Fins uri,
Ara

Els 4 Fanfàstic

.(cliqueu la imatge per fer-la gran, mireu-los les cares i descobriu perquè els he canviat el nom a aquests súper herois...)

Marvel Zombies

Si per a tu, oh lector, els còmic-books són una animalada, pensa que encara es pot anar més lluny!

Jo vaig tenir la meva bona època com a lector de còmics de súper herois i en tinc un record entranyable que, de fet, m'ha fet no perdre-hi el contacte mai del tot.

I ara fa poquet em vaig trobar, per casualitat, amb unes imatges xocants dels súper herois que coneixia, totalment transformats i amb les cares i els cossos tot desfigurats !!! Però què... oh, són zombies... són els Marvel Zombies!

Doncs sí, una nova i fantàstica animalada de la gent de la marvel que ens porta tot un món nou on la lluita no és ja entre herois i "villans", sino entre herois o humans no infectats contra els que sí que ho estan, que resulten ser els grans i reverenciats herois, abans salvadors de la humanitat i ara la principal i potencial causa del seu extermini. Tot plegat ve de móns paral·lels i tal, però això ja ho descobrireu si us ho llegiu...

En tot cas, i d'entrada, les imatges són espectaculars i suggerents (com podeu veure en les que us deixo per aquí penjades).

I d'altra banda, la lectura que he fet de la primera aparició dels Marvel Zombies [a Ultimate Fantastic Four #21-23 (2005), editat en castellà per Panini Comics] ha estat molt distreta i m'ha enganxat ben bé.

En podeu aprendre més a la Viquipèdia o a la pàgina oficial de la Marvel.

Per acabar, us deixo un parell d'imatges d'estatuetes d'alguns dels personatges de la sèrie...



















... i un vídeo (amb un treball de maquillatge espectacular) que diu ser el trailer d'una pel·lícula (que no sé si deu existir realment) que han fet uns fans de la sèrie:



Fins uri,
Ara

Eina, "L'art de la guerra" (II)

Com vaig prometre al primer post sobre els Eina i el seu primer disc, aquí teniu el seu primer vídeo-clip. De la cançó no en sé el nom perquè no he pogut adquirir encara el disc original i al lloc on es troba originalment aquest vídeo tampoc no hi és (ja actualitzaré aquest post quan me n'assabenti).

En tot cas, un 10 per als realitzadors del clip, que han aconseguit mantenir (i fer ressaltar encara més) l'esperit de tot el disc en general i de la cançó en concret.

EINA - videoclip


Fins uri,
Ara

Conte (I)

Segurament això tindrà l'aparença d'una extensió del procés promocional del nou llibre d'Albert Sánchez Pinol però, senzillament, m'ha vingut molt de gust de fer aquest post.

Sobretot perquè la intensitat i dinàmica del conte d'aquest llibre que és disponible a internet, et porta a un d'aquells moments en què t'adones de com en pot ser de bonic llegir quan, en només 5 minuts (si hi arriba), t'apassiones com jo ho vaig fer en devorar la màgia de les mil paraules que conté.

Aquí teniu el conte: "Ja no puc més" (és un pdf).

I és que fa trempera i il.lusió. Vaig llegir La pell freda amb una certa amargor per l'angúnia que em va despertar l'escenari, els personatges i l'ambient que respirava però, jo que sóc lent llegint, me'l vaig pulir en 3 o 4 dies. Hi vaig quedar ben enganxat com feia temps no m'hi quedava amb cap llibre.

Fa trempera per com escriu l'Albert, i fa il.lusió pel fet de ser un escriptor català "inamagable" (vaja, que ja li poden dir "escritor espanol" al país del costat que, amb aquest, no cola, i ens en fa més orgullosos de sentir-lo com a nostre).

Tinc pendent de llegir Pandora al Congo, i en tinc moltes ganes, però qui sap si acabaré llegint abans aquests nous Tretze Tristos Tràngols, que és el títol de la nova obra d'aquest excepcional i internacionalment reconegut escriptor català.

Perquè si tots els contes són com el de l'esquimal, no durarà ni 24 hores a les meves mans!

Recordaré, per acabar, unes paraules del moderador d'una xerrada que va fer en Sánchez Pinol a Vic farà un o dos anys, en què va esmentar una entrevista que li feren a l'Albert en un diari, on li demanaven si li semblava que a la literatura catalana li faltava alguna cosa. La seva resposta fou contundent i expressiva: "A la literatura catalana no li falta res, li sobra l'espanyola".

(no n'he pogut trobar, però, cap referència explícita a internet; si algú en coneix cap, li agraïré me la faci arribar).

Fins uri,
Ara