Músiques per a un viatge: Confinament #1

Em sento sempre privilegiat de fer nous amics que t'acompanyen en episodis especials de la vida. El confinament el recordarem tota la vida i, amb sort, amb un somriure si és a través de la música que haurem escoltat durant aquest temps... Aquests dies complicats m'acompanya aquest tresor de disc dels Drive-By Truckers. Quina llàstima no haver-lo descobert abans... O potser l'he descobert senzillament al moment que tocava... 😉😊❤️

El rock és mort?

 Aquesta errònia (aberrant) sentència queda en evidència tal dia com avui en què, en unes hores, he descobert la nova edició que els Rolling Stones han fet d'una de les gravacions més mítiques d'un concert en la seva hitòria (Brussel·les, 73) -per bé que, per variar, a destemps i amb poca cura històrica:

...de la qual en parlen els seus dos majors pilars en aquest vídeo:



Però és només el final d'una llarga llista d'esdeveniments que mantenen la flama més viva i vigent que mai:

1) Tot just fa unes setmanes vaig tenir el privilegi de poder assistir a la projecció en cinema del document audiovisual que va deixar empremta, l'any 1978, d'un concert dels Stones a Fort Worth en la gira de presentació del seu gran treball Some girls. Aquests dies s'edita en DVD acompanyant l'edició de-luxe d'aquest disc.



2) Fa encara no un mes que Lou Reed i Metallica han publicat el disc que han fet plegats (ens agradarà més o menys, però el sol fet que es prestin a rockejar i experimentar plegats és una gran notícia per sí sola).



[per cert, en James Hetfield sembla que s'ha aprimat i té un look mús punky, que potser implica renovada energia per al futur?]

3) I, de cop i volta, pq feia dies que no m'hi passava, em trobo, al DiaWhee de César Martín (de Popular1) 3 notícies espectaculars. La primera, Van Halen apunten com a tant proper com per al Febrer vinent tenir enllestit el seu nou disc!



4) Al mateix blog hi veig que l'espectacular lady of the blues (com l'anomena Chuck Berry a Hail, Hail, Rock'n'roll) Etta James, acaba de treure un disc en què inclou una fantàstica versió del Welcome to the jungle dels Guns N' Roses!



5) I deixant pel final un projecte del passat que reapareix tot ple de futur: el fatalista dia 11 de l'11 de l'11 es va fer pública i oficial la reunió de la formació original de Black Sabbath, amb nou disc i nova gira per al 2012!!!



Que què? Que el rock és mort? Àú va...

Fins uri,
Ara

Rosa Luxemburg - Mola fumar de nit

M'ha semblat un clip de puta mare.

Gaudiu-ne.

Fins uri,

Ara

Pell de gallina (IV)

Us proposo l'escolta de la cançó Far from home del mestre Young, interpretada magistralment per la banda que l'acompanya.

Avui l'he escoltada a la ràdio i ha estat com una alenada d'aire fresc enmig les moltes mediocritats que l'han precedida. Menció especial pel bateria, que duu la cançó flotant i en suspensió per damunt dels camps de blat de Tennessee.





La cançó pertany al disc Prairie wind (2005) i, curiosament, el concert en DVD que correspon a la seva presentació en directe (Neil Young: Heart of Gold) no em va convèncer quan la vaig veure (em va semblar difícil d'entendre des d'aquí, el vaig veure molt de l'Amèrica profunda a què feia referència tot el concepte del concert, el lloc on s'ubicava -el Ryman Auditorium de Nasville-, etc.), però ara em procuraré l'esmentat disc i li faré l'escoltada que es mereix en Neil.




Fins uri,
Ara

Pell de gallina (III)

La notícia diu així:
"Sam Carter from Stoke in Staffordshire UK lost consciousness after contracting severe anaemia but was brought back to life when "(I Can't Get No) Satisfaction" by the Rolling Stones was blared into his ears. He woke from his coma after his wife Eva, 65, took the doctor's advice and played him his favourite tunes through a set of earphones."

[ "En Sam Carter de Stoke (Staffordshire, Anglaterra) va perdre el coneixement en contraure una anèmia severa, però tornà a la vida quan li van engegar "(I Can't Get No) Satisfaction" dels Rolling Stones a les oïdes. Es despertà del coma després que l'Eva, la seva dona de 65 anys, seguís el consell del metge i li posés la seva cançó preferida a través d'uns auriculars." ]

Fonts:
* IORR (The Rolling Stones Fan Club Of Europe)
* Telegraph

A mi, que també sóc músic, se m'ha posat la pell de gallina en llegir això. És el més bonic que li pot passar a un artista. Que l'art propi, la teva creació, serveixi per donar vida.

Us deixo el Satisfaction, però en la versió de l'Otis Redding, la que un dia el mateix Mick Jagger va assegurar que per ell era la millor interpretació que s'havia fet de la seva cançó. Fins i tot millor que la versió que n'havien fet els propis Stones.



Llarga vida a en Sam Carter, i al roquenrol.

Fins uri,
Ara

Wonderland

Fa un parell de dies vaig veure la pel·lícula Wonderland, de Michael Winterbottom.

És una pel·lícula que entrecreua les complicades i poc reeixides vides de tres germanes, probablement emmirallades amb la dels seus pares (d'un quart fill ningú en sap res des que va marxar pel fet de no poder aguantar la dura convivència amb sa mare).

Tot plegat està contex-tualitzat en el difícil dia a dia en una ciutat com Londres (l'objectiu essencial d'aquest post).

La visió que en dóna Winterbottom és prou trista i eixuta que fa pensar que algú va decidir algun dia fer reals les ciutats impossibles de Blade Runner i la Gotham City de l'univers de Batman. La ciutat és fosca, lúgubre i complica l'existència (l'aire, l'espai, l'oxigen, els sentits) als qui s'hi belluguen.

Després de "patir" les angoixes dels protagonistes de la pel·lícula, les imatges finals, a mode de resum/conclusió, són prou descriptives de l'ànim que vol transmetre el director: en la nit, alts edificis, llums blavoses, fredes, s'intercalen amb d'altres d'un taronja de rovell (no de l'ou, sinó de l'òxid) que amb prou feines il·luminen res: tot són taques que, brillant, camuflen humitats, pudors, sorolls, buidors, tristors, angúnies, angoixes...

El concepte queda enllaçat amb la filla que neix d'una de les germanes, filla d'un pare confós que fuig d'una realitat que l'aclapara i l'ofega, a qui ell mateix proposa posar-li el nom d'Alícia, com Alícia al país de les meravelles. És l'ironia que sobrevola la ciutat de Londres: un petit infern creat per l'home, més malson que meravella.

Aquest n'és el trailer:


Com a banda sonora us deixo un tema que hi ve com anell al dit: Gone, de Pearl Jam. Una sensible composició d'Eddie Vedder (a qui els seus companys de grup van animar i empènyer per tal que la fes pública) en què el protagonista decideix marxar de la ciutat on viu perquè:

"(...) les llums d'aquesta ciutat
han perdut tot sentiment / només embelleixen quan me n'allunyo
les deixaré enrere
perquè aquest cop
me'n vaig (...)"

Altres pel·lícules que us puc recomanar de Winterbottom:

* Codi 46 (2003) ==> futurisme romàntic
* 9 songs (2004 ==> sexe, drogues i roquenrol

I pot ser més que interessant de visionar la també seva The road to Guantànamo (si l'heu vista, feu-me'n cinc cèntims).

Trobareu més informació de Winterbottom i les seves pel·lícules a la Internet Movie Database (www.imdb.com)

Fins uri,
Ara

Pell de gallina (II)

Ja fa temps que l'Eddie Vedder m'emociona quan canta.

Aquí us en deixo l'enèsima mostra. Aquest cop, interpretant des del fons de no sé on aquesta preciosa tonada de Bob Marley, "Redemption Song":

"Emancipeu-vos vosaltres mateixos de l'esclavatge mental.

Ningú més que nosaltres mateixos pot alliberar les nostres ments"

L'Eddie la va cantar tot sol al concert que va oferir Pearl Jam a l'Adam's Fieldhouse de Missoula, Montana, el 8 de febrer de 1995.



Fins uri,
Ara

Kitsch 10

Grans lletres, gran producció, grans cançons.

Foscor, mort, angoixa, tristor, enyorança, desencís, desesperança... alguns dels termes que descriuen l'univers propi dels Kitsch que queda palès en aquest engrescador Kitsh 10.

Una mostra de les suggerents lletres que hi podreu trobar:

"El plaer de mentir,
és l'orgull dels miserables" (Imitació)

"Mentides,
tot són mentides" (Mentides)

"Joves consentits,
esclafables amb un dit,
a les barbes del dimoni
llepen fils que no han cosit" (Hereus)

"Ni tan sols queden museus on
vulguin dissecar-nos,
ni tan sols queden cançons
excitants per masturbar-nos,
ni tan sols ens queda enlloc un racó
per amagar-nos.

Deixeu-nos morir en pau" (Testament)

I dic engrescador perquè, com em va passar en escoltar el disc dels Eina (abans anomenats Inadaptats -vegeu-ne els meus posts al respecte aquí, i aquí), és un disc que (irònicament, per la temàtica de la mort i el decés, tan present en tot el treball, començant per la portada) mostra i desprèn una vitalitat enorme, que fa pensar que estem en un gran moment de la música feta a casa nostra, que hem après molt en quant a la producció de discos, en acabar bé un treball que tingui una bona base inicial, bones cançons, que puguin acabar gaudint dels acabats que es mereixen.

(portada del Kitsch 10)

Tot i haver-ne escoltat esporàdicament alguna cançó abans, ahir vaig escoltar el disc sencer per primer cop, i em va semblar que gaudeix d'una força envejable. D'una solidesa, d'un "wall of sound" per tenir en consideració i com a referència a partir d'ara.

I especialment per a mi, que mai abans havia escoltat un disc sencer de Kitsch (aquest Kitsch 10 ha estat cortesia d'en Joan Vilar i d'en Jordi "Big-Ben Love"!). Però que avui m'he trobat amb una dosi d'aquelles de "no vols caldo, tres tasses!!", gràcies al Capità Robur de l'Albatros, que m'ha fet arribar els Kitsch, Kitsch II i Kitsch III (Directe). Així que ja tinc feina!

De moment, després d'aquesta primera escolta, em quedo especialment amb el tema Dominis:


Us deixo també un reportatge de Vilaweb al respecte de l'edició del Kitsch 10:


Si hi ha res més que em sembli interessant de comentar al respecte del Kitsch 10, ho afegiré per ací com a comentari.

Salut i llarga vida als nous Kitsch!

+info a:
kitsch web
kitsch myspace

Fins uri,
Ara

Eina, "L'art de la guerra" (II)

Com vaig prometre al primer post sobre els Eina i el seu primer disc, aquí teniu el seu primer vídeo-clip. De la cançó no en sé el nom perquè no he pogut adquirir encara el disc original i al lloc on es troba originalment aquest vídeo tampoc no hi és (ja actualitzaré aquest post quan me n'assabenti).

En tot cas, un 10 per als realitzadors del clip, que han aconseguit mantenir (i fer ressaltar encara més) l'esperit de tot el disc en general i de la cançó en concret.

EINA - videoclip


Fins uri,
Ara

Eina, "L'art de la guerra" (I)

Brutal. Un adjectiu que no està gens malament per descriure el nou treball de reconversió dels Inadaptats, ara sota el nom d'Eina.

Rock combatiu sense fisures (malgrat algun purista potser trobarà que s'emboliquen amb estils que no els pertoquen... quià!), explorant nous i suggerents horitzons, i mantenint tota la força que els ha identificat fins ara.

Una mena de disc conceptual basat en el tractat de Sun Tzu que duu el mateix nom, "L'art de la guerra". Ells n'han fan una interpretació per tal que serveixi d'eina per la lluita (sense que s'hagi d'interpretar com una invitació a la lluita armada i a la violència en concret). De fet, com diu la "viquipèndia" sobre l'escrit original, "la major part no referent directament a tàctiques militars".

Musicalment és un disc d'aquells que m'agrada definir com una "òstia", que et deixen flipant davant l'equip d'àudio. I al cap i a la fi, et quedes pillat dient "òstia, que potent!".

Les guitarres poderoses es combinen amb les bases pregravades més modernes amb uns ritmes i uns aires que et fan sempre anar endavant, amb velocitat... sempre endavant. I les veus són un altre gran "què" del disc: energia desbocada del seu cantant cridant amb força contagiosa, que també és viva als cors de molts dels temes ("apocalipsi, apocalipsi, s'apropa, s'apropa, l'apocalipsi!!!"; què, convida eh!!).

Aquí us en deixo una mostra:



+ info:

* Eina (myspace, web)
* Sun Tzu (en català, en anglès)

Fins uri,
Ara

P.S. Per cert, estan ultimant un vídeo-clip que també és BRUTAL! Quan estigui a l'abast també l'enllaçaré des de l'urinal.

Pastors of Muppets (Fanfare Metal)

Impressionant, després del Trash Metal, el Death Metal, l'Speed Metal, etc... ara arriba el Fanfare Metal !!!!! I podem afirmar sense por a equivocar-nos que és el Metal més autèntic, perquè utilitza gairebé exclusivament, instruments de metall !!!

Els Pastors of Muppets vénen de Bordeus, a França, i ofereixen un repertori basat en temes de rock com els Ac/Dc, Nirvana, Iron Maiden, etc. El seu nom és un joc amb el títol d'un dels grans discs de la formació Metallica ("Master of Puppets"), que vindria a voler dir, segons el significat de "muppet" que he trobat a la "viquipèndia": Pastors d'Imbècils, o alguna cosa semblant...

Tot i així a banda del seu myspace i els vídeos al youtube no n'he pogut trobar més informació (si sabeu res més d'ells feu-m'ho saber, gràcies).

Seria bonic veure'ls per les nostres terres!

A banda d'aquestes guapes fotos d'ells (fixeu-vos que el de la tuba va pintat com en Paul Stanley dels Kiss!), us deixo aquí una genial gravació on interpreten el "Thunderstruck" dels Ac/Dc a les Festes de DAX, a Aquitània:

Thunderstruck


Al seu myspace hi podeu trobar, entre d'altres, també unes tremendes versions del "Master of Puppets" de Metallica i del "The trooper" dels Iron Maiden.

Disfruteu-los!

Fins uri,
Ara

Road to peace (Tom Waits)

Camí cap a la pau (Tom Waits)

El jove Abdel Mahdi (Shahmay) només tenia 18 anys,
Era el més jove de nou germans, mai va passar una nit fora de casa.
I sa mare aguantava la seva fotografia, obrint el New York Times
Per veure que les matances s’han intensificat al camí cap a la pau

Hi havia un noi alt i prim amb bigoti canós disfressat com un jueu ortodox
Dalt d’un autobús ple de gom a gom a Jerusalem, alguns havien sobreviscut la Segona Guerra Mundial
I la retronadora explosió envià finestres 200 iardes enllà
Causant més càstig i disset morts més en el camí cap a la pau

Ara, a King George Ave amb Jaffa Road els passatgers han pujat al bus 14a
Al lloc al costat del conductor, Abdel Mahdi (Shahmay)
I les seves darreres paraules sobre la terra són “Déu és gran i Déu és bo”
I se’ls endugué al judici final pel camí cap a la pau

Com a resposta, un altre petó de la mort
Yasser Taha, de qui Israel diu que és un militant adult de Hamàs
I Israel envià 4 helicòpters, i les flames engulliren el seu Opel blanc
I varen matar la seva dona i el seu fill de tres anys deixant només ennegrits esquelets

S’hi varen trobar l’ampolleta del nen i un parell de sabatetes que les ensenyaren a les càmeres
Però Israel diu que no sabien que la seva dona i el seu nen eren al cotxe
Tot és ple de controls policials, i a la tele només s’hi veu sofriment
Cap cantó no cedirà el més mínim en el camí cap a la pau

Dimarts Israel llançà la seva darrera campanya contra Hamàs
Dos dies després Hamàs s’hi tornà i va matar cinc soldats israelians
Milers de morts i ferits en tots dos bàndols, la majoria civils
Omplen d’odi els nens per a lluitar en una guerra de vells per morir al camí cap a la pau

“Aquesta és la nostra terra i lluitarem amb totes les nostres forces” diuen els palestins i els jueus
Cada cantó tallarà la mà d’aquell que provi d’aturar la resistència
Si l’ull dret ofèn s’haurà d’arrencar
I Mahmoud Abbas digué que Sharon estava perdut en el camí cap a la pau

Una vegada Kissinger digué “nosaltres no tenim amics, Amèrica només té interessos”
Ara el nostre president vol ser vist com un heroi i és deleix per la re-elecció
Però en Bush és reticent a arriscar el seu futur per la por a les seves pròpies errades polítiques
Així doncs juga als escacs al seu despatx i posa per la premsa 10,000 milles lluny del camí cap a la pau

En el vídeo que varen trobar a casa d’Abdel Mahdi (Shahmay)
Ell tenia un rifle Kalashnikov i parlava amb la veu d’un noiet
Era un excel•lent estudiant, estudiava molt, semblava que tenia un futur
Li digué a sa mare que aquell dia tenia un examen, allí, al camí cap a la pau

La matança fonamentalista en tots dos bàndols s’aixeca al mig del camí de la pau
Però em podeu dir perquè estem armant l’exèrcit israelí amb pistoles, tancs i bales?
I si Déu és gran i Déu és bo perquè no pot canviar els cors dels homes?
Bé, potser el mateix Déu està perdut i necessita ajut
Potser el mateix Déu necessita tot el nostre ajut
Potser el mateix Déu està perdut i necessita ajut
Ell és al camí cap a la pau

Bé, potser el mateix Déu està perdut i necessita ajut
Potser el mateix Déu necessita tot el nostre ajut
I està perdut en el camí cap a la pau
I està perdut en el camí cap a la pau
Allí, al camí cap a la pau



(del disc "Orphans: Brawlers, Bawlers & Bastards", de 2006)

Fins uri,
Ara

P.S. Si trobeu "averies" a la traducció feu-m'ho saber... o truqueu el llauner !

Shine a light (II)

Ahir vaig anar a Barcelona a veure "Shine a light" la pel·lícula sobre els Stones que ha dirigit Martin Scorsese (per cert, un semàfor vermell per als seny@rs dels multicines Sucre de Vic que no s'han decidit a dur-la a la plana).

La veritat és que, desangelat pel so i pel baix nivell de les seves actuacions que he tingut la sort de presenciar en les seves darreres gires (segons el que jo n'esperava -si és que és possible recriminar-los res a aquests mestres de la música del nostre temps), era molt escèptic sobre el que em podia trobar.

Realment no m'esperava que en els 122 minuts que dura la pel·lícula els Stones em poguessin tornar a emocionar i sacsejar com ho van fer ahir.

El "Four flicks" em va costar de veure, l' "A biggest bang" té grans moments però ell i jo vam tenir una relació prou fugaç, però ahir... quan tot just acabava de començar "Shattered", la segona cançó, sabeu què vaig pensar? "Òstia, ja tinc ganes de tornar-la a veure!". De debò. Tota l'estona des de l'inici amb el "Jumpin' Jack flash" estava pensant com n'és d'important l'inici d'un concert de rock... totes les emocions que es defermen en aquell instant. Dubto que durant un concert s'alliberi tanta energia en cap altre moment. I els Stones tenen, sense cap dubte, gira rere gira, el millor inici que cap espectacle de rock pugui desitjar.

Un amic em va dir que mirés de resistir els nervis a l'hora de dinar abans de veure la pel·lícula perquè no se'm posés malament el jalar... Doncs no, la veritat és que anava ben tranquil al cinema. I és que, nerviós... m'hi vaig posar allí !!!

I per dos motius: darrera nostre hi havia una parella que no paraven de xerrar tota l'estona... que t'ho facin en un concert en directe emprenya, però dins el cinema, on prou que emprenya ja en una pel.lícula convencional, què cony anaven a escoltar aquell parell !? Bé, després de dues peticions (la segona ja va ser exigència i amb cara de mala llet -òstia, que són els Stones!!!) es varen contenir una estona, però ja no varen ser una llauna constant i vaig decidir que fos el concert el que prengués tota la meva atenció.

I en segon lloc, varen ser els propis Stones que em van posar nerviós. Fa temps el mateix em va passar veient un cop més una de les seves majors actuacions que s'han pogut enregistrar, el concert de Hampton, Va., EUA, l'any 1981. I el darrer cop que m'havia passat el mateix havia estat veient el dvd de l'actuació dels Red Hot Chili Peppers a l'Slaine Castle (vaja quins uns a l'hora d'emetre energia... uff!!).

Doncs sí, el temps semblava no passar, les cançons duraven més que mai. Era capaç d'escoltar tots els detalls de tots els instruments: l'ànima d'en Charlie bategant pel dessota, en Keith fent volar la música en contratemps místics, en Ronnie posant bellesa amb les seves frases i afegint el toc complementari a la base rítmica quan calia, i sa majestat, al mig de tots, flotant il.luminat com un arcàngel (cuió, perdoneu, no és que acostumi a dir aquestes coses, però mira, avui...) i movent-se només com ho pot fer algú posseït pel banyeta (que bé que queda fer aquesta comparació sempre que parlem de ses satàniques majestats, oi... aix, quants tòpics... però com encaixen!!!), amo i senyor de les seves cordes vocals... i de les de tota l'audiència!!

L'únic que em va fotre van ser les ganes d'aplaudir que tenia al final de cada tema... òstia puta, que a gust m'hagués quedat! (he de dir que crec que no hi havia cap altre fan a la sala... altrament tot hagués estat més senzill ;-).

Un altre "detallàs": finalment s'han decidit (potser és cosa de messieur Scorsese?) a posar en Chuck Leavell al nivell de volum que li pertoca, i aquí (a diferència dels directes dels darrers tours) els protagonistes són els 4 autèntics Stones (o 3+1, com vulgueu, no ho discutirem ara...)
, i el teclista apareix quan toca i prou (i molt bé, per cert -carai, si fos sempre així no caldria ni tocar aquest tema!).

Menció especial tb per la Lisa Fisher que disfruta i s'hi deixa anar com mai!!!

Bé, per no allargar-me més, només dir que em vaig emocionar tant amb algunes de les interpretacions com amb algunes de les imatges intercal·lades d'entrevistes on la mà del director ha sabut col·locar un piló de senzilleses que posen el valor humà dels membres dels Stones al mateix nivell que la seva música.

Per acabar alguns comentaris sobre les cançons:

01. Jumping Jack Flash - l'inici, l'energia... "Ladies and Gentlemen, The Rolling Stones".

02. Shattered - un gran tema per mantenir l'inici en alça i pujant; què voleu, m'estimo aquesta cançó tan estranya ;-) I jo ja estic flipant amb el que veig i escolto: tot s'ha desfermat!

03. She Was Hot - per culpa dels veïns de darrera fins a mitja cançó no hi vaig connectar però em va semblar impressionant; com està el Mick!!!!

04. All Down the Line - en la línia, en Ronnie comença a mostrar-se intractable amb l'slide.

05. Loving Cup - en Jack White no em va agradar, i pel meu gust agafa un protagonisme que fa desitjar que s'acabi el tema.

06. As Tears Go By - al cotxe de tornada la teníem ficada al cap; que bonica; igual com la vam escoltar l'any 2006 a Niça...

07. Some Girls - 3 guitarres; potser no la millor versió que han fet, però un plaer pels sentits.

08. Just My Imagination - que bonic, tot recordant el tour del '81... molt llarga... i no m'hagués importat que hagués durat el doble.

09. Faraway Eyes - una altra de les joies del concert: en Ronnie s'ho menja tot amb el pedal-steel, i en Keith que se'l mira i disfruta tant com nosaltres... i després en Mick que se li acosta per cantar plegats al mateix micro i s'acaben abraçant com als millors temps!!!! Òstia, voleu parar que hauré de treure el mocador?!?!?!?

10. Champagne & Reefer - un altre moment àlgid; increïble la lliçó de rock que dóna aquest mestre del blues anomenat Buddy Guy: espontaneïtat, tota l'energia en cada nota, alegria, profunditat, ànima... ufffff -i en Keith no pot fer res més que regalar-li la impressionant Guild amb què ha tocat la cançó. El reconeixement al mestre.

11. Tumbling Dice - que bé que arriba aquesta tema aquí: quines ganes de saltar!!! -coi de butaques del cine!!!!

--- Presentació de la banda - en Charlie diu "Hi", i en Keith es posa una gavardina...

12. You Got the Silver - impressionant amb la gavardina i amb un "pin" dels Pirates del Carib en Keith canta com millor sap mentre en Ronnie i en Blondie toquen unes guitarres precioses (els acords i les fustes) i em tornen a emocionar.

13. Connection - reconec que vaig pensar "sort que han intercalat les imatges d'entrevistes amb en Keith, altrament hagués estat dur aguantar la cançó sencera"; però alhora volia no deixar d'escoltar-la, quina tonada tan bonica i com arriba cantada pel Keith...

14. Sympathy for the Devil - bé, genial d'escoltar, amb el puntejat de sempre que fa en Keith, però amb una entrada de fantasmada d'en Mick que la veritat, dic jo que no calia.

15. Live With Me - bfff, una altra que ens fa perdre l'atenció d'allí on toca: sí, sí, la Christina Aguilera està boníssima i té una veu que t'hi cagues, però vaig pensar "aquesta tia no sap cantar"... no sé, cada modulació era exactament igual que l'anterior... una llàstima perquè d'energia no li falta a la noieta i es nota que a en Jagger li va agradar això...

16. Start Me Up - potser la interpretació més fluixa del repertori, però és maca d'escoltar tb.

17. Brown Sugar - una altra de les millors; quanta força! I és que aquí van tots a 100, i això que és el final del concert, però la borden, i no ens cansarem mai d'escoltar-la, oi...

18. (I Can't Get No) Satisfaction - potser una interpretació bastant estàndard però molt ben tocada, i responent al so que ha estat la tònica de la mescla de tot el concert: guitarres, guitarres, un gran cor a la base, i una gran veu al damunt; llàstima que s'hagi acabat.

[19, 20 i 21. (és que se'm va fer curt i penso que un parell o tres més de cançons haguessin entrat de conya, no us sembla?).]

Bé, per dir-ho en poques paraules: aneu-hi.

Fins uri,
Ara

P.S. Abans que comencés el concert amb "Jumpin' Jack Flash" jo ja sabia que allò seria tremendo en veure els ulls del Keith al moment de sortir de l'ascensor de camí cap a l'escenari: era impossible mirar a cap altre lloc dels fotogrames. Hi vull tornar!!!

Alguns enllaços d'interès:

Iorr - Fòrum "Tell me" (comentaris sobre la pel·lícula)
Iorr - Info de la pel·lícula
Iorr - La banda sonora

Pàgina oficial de la pel·lícula

Live after death, en DVD

(llàstima que el reproductor del post sobre "Shine a light" no es pugui controlar i aturar, oi? Bé, cliqueu al títol del post que vulgueu llegir ara i llavors només veureu aquest; ho dic pq si no no podreu llegir i veure bé aquest nou post si no espereu que s'acabi el trailer sobre el nou treball de l'Scorsese)

Entrant en matèria, poca cosa a dir. Un show, un directe, una banda, un so, una música que em va marcar de per vida: més d'una agulla de tocadiscs de l'antic Perpetuum-Ebner (aquí en teniu una imatge amb alguna semblança, però no ben bé -no n'he trobat cap imatge al gugle-doodle) del pare vaig gastar escoltant aquest doble LP (en la seva edició original) i tants d'altres llarga-durada d'alts decibels!

Senyores i senyors, la donzella de ferro, i el seu tour faraònic, finalment, en DVD.

Fins uri.
Ara

Stones + Scorsese = "Shine a light" (I)

Filosofia musical

Just abans de l'inici del relat apassionat de la gira més boja que mai han fet els Stones, quan encara estaven descobrint i inventant què significa una gira d'un grup de rock, Robert Greenfield inclou una cita d' "El llop estepari" de Hermann Hesse que diu (traduït per l'Urinal directament de la traducció al castellà de l'obra de Greenfield, uff):

"- La música no depèn de ser just, o de tenir sensibilitat i educació ni molt menys.
- De què depèn doncs?
- De fer música, Herr Haller, de fer música. Tan bona i tanta i amb tanta intensitat com un sigui capaç. Aquesta és la qüestió, senyor."

Portades d'algunes de les edicions d'aquest més que recomanable llibre:









"A journey through America with The Rolling Stones" (traduït per Anagrama sota el títol "Viajando con los Rolling Stones")