El rock és mort?

 Aquesta errònia (aberrant) sentència queda en evidència tal dia com avui en què, en unes hores, he descobert la nova edició que els Rolling Stones han fet d'una de les gravacions més mítiques d'un concert en la seva hitòria (Brussel·les, 73) -per bé que, per variar, a destemps i amb poca cura històrica:

...de la qual en parlen els seus dos majors pilars en aquest vídeo:



Però és només el final d'una llarga llista d'esdeveniments que mantenen la flama més viva i vigent que mai:

1) Tot just fa unes setmanes vaig tenir el privilegi de poder assistir a la projecció en cinema del document audiovisual que va deixar empremta, l'any 1978, d'un concert dels Stones a Fort Worth en la gira de presentació del seu gran treball Some girls. Aquests dies s'edita en DVD acompanyant l'edició de-luxe d'aquest disc.



2) Fa encara no un mes que Lou Reed i Metallica han publicat el disc que han fet plegats (ens agradarà més o menys, però el sol fet que es prestin a rockejar i experimentar plegats és una gran notícia per sí sola).



[per cert, en James Hetfield sembla que s'ha aprimat i té un look mús punky, que potser implica renovada energia per al futur?]

3) I, de cop i volta, pq feia dies que no m'hi passava, em trobo, al DiaWhee de César Martín (de Popular1) 3 notícies espectaculars. La primera, Van Halen apunten com a tant proper com per al Febrer vinent tenir enllestit el seu nou disc!



4) Al mateix blog hi veig que l'espectacular lady of the blues (com l'anomena Chuck Berry a Hail, Hail, Rock'n'roll) Etta James, acaba de treure un disc en què inclou una fantàstica versió del Welcome to the jungle dels Guns N' Roses!



5) I deixant pel final un projecte del passat que reapareix tot ple de futur: el fatalista dia 11 de l'11 de l'11 es va fer pública i oficial la reunió de la formació original de Black Sabbath, amb nou disc i nova gira per al 2012!!!



Que què? Que el rock és mort? Àú va...

Fins uri,
Ara

Pell de gallina (IV)

Us proposo l'escolta de la cançó Far from home del mestre Young, interpretada magistralment per la banda que l'acompanya.

Avui l'he escoltada a la ràdio i ha estat com una alenada d'aire fresc enmig les moltes mediocritats que l'han precedida. Menció especial pel bateria, que duu la cançó flotant i en suspensió per damunt dels camps de blat de Tennessee.





La cançó pertany al disc Prairie wind (2005) i, curiosament, el concert en DVD que correspon a la seva presentació en directe (Neil Young: Heart of Gold) no em va convèncer quan la vaig veure (em va semblar difícil d'entendre des d'aquí, el vaig veure molt de l'Amèrica profunda a què feia referència tot el concepte del concert, el lloc on s'ubicava -el Ryman Auditorium de Nasville-, etc.), però ara em procuraré l'esmentat disc i li faré l'escoltada que es mereix en Neil.




Fins uri,
Ara

Pell de gallina (III)

La notícia diu així:
"Sam Carter from Stoke in Staffordshire UK lost consciousness after contracting severe anaemia but was brought back to life when "(I Can't Get No) Satisfaction" by the Rolling Stones was blared into his ears. He woke from his coma after his wife Eva, 65, took the doctor's advice and played him his favourite tunes through a set of earphones."

[ "En Sam Carter de Stoke (Staffordshire, Anglaterra) va perdre el coneixement en contraure una anèmia severa, però tornà a la vida quan li van engegar "(I Can't Get No) Satisfaction" dels Rolling Stones a les oïdes. Es despertà del coma després que l'Eva, la seva dona de 65 anys, seguís el consell del metge i li posés la seva cançó preferida a través d'uns auriculars." ]

Fonts:
* IORR (The Rolling Stones Fan Club Of Europe)
* Telegraph

A mi, que també sóc músic, se m'ha posat la pell de gallina en llegir això. És el més bonic que li pot passar a un artista. Que l'art propi, la teva creació, serveixi per donar vida.

Us deixo el Satisfaction, però en la versió de l'Otis Redding, la que un dia el mateix Mick Jagger va assegurar que per ell era la millor interpretació que s'havia fet de la seva cançó. Fins i tot millor que la versió que n'havien fet els propis Stones.



Llarga vida a en Sam Carter, i al roquenrol.

Fins uri,
Ara

Pell de gallina (II)

Ja fa temps que l'Eddie Vedder m'emociona quan canta.

Aquí us en deixo l'enèsima mostra. Aquest cop, interpretant des del fons de no sé on aquesta preciosa tonada de Bob Marley, "Redemption Song":

"Emancipeu-vos vosaltres mateixos de l'esclavatge mental.

Ningú més que nosaltres mateixos pot alliberar les nostres ments"

L'Eddie la va cantar tot sol al concert que va oferir Pearl Jam a l'Adam's Fieldhouse de Missoula, Montana, el 8 de febrer de 1995.



Fins uri,
Ara

Pell de gallina (I)

Ara vinc d'aquí, i m'he emocionat. No hi ha hagut llàgrima, ho reconec, però al segon cop d'escoltar-ho m'ho he fet meu: allò que cal per poder recomanar un artista, i per garantir-li admiració per sempre més.

Llavors m'he cercat per dins, i he pogut recordar una música (una interpretació especialment) que sempre, també en retrobar-la per posar-la aquí, m'ha posat la pell de gallina.

És un fragment del documental promocional (i making off, si voleu) del procés d'el.laboració i gravació del disc "Rythm, country & blues", produït per Don Was, que volia deixar palès, d'alguna manera, l'estret lligam que tenen els dos gèneres musicals més genuïns (amb permís del blues més pur) que ha donat l'antiga terra del búfal i rodalies: el rythm & blues i el country. El disc el formen 11 duets entre cantants dels dos gèneres: 11 perles de difícil elecció.

La meva elecció ha estat aquesta: "Since I Fell For You" - Natalie Cole & Reba McEntire. Una joia, amb dues cantants tremendes.



Però jo em quedo amb la Reba, especialment per la seva interpretació a partir del minut 3:00. Brutal. A veure si també us hi trobeu.


Fins uri
Ara