Ahir vaig anar a
Barcelona a veure "
Shine a light" la pel·lícula sobre els
Stones que ha dirigit
Martin Scorsese (per cert, un semàfor vermell per als seny@rs dels multicines
Sucre de
Vic que no s'han decidit a dur-la a la plana).
La veritat és que, desangelat pel so i pel baix nivell de les seves actuacions que he tingut la sort de presenciar en les seves darreres gires (segons el que jo n'esperava -si és que és possible recriminar-los res a aquests mestres de la música del nostre temps), era molt escèptic sobre el que em podia trobar.
Realment no m'esperava que en els 122 minuts que dura la pel·lícula els
Stones em poguessin tornar a emocionar i sacsejar com ho van fer ahir.
El "
Four flicks" em va costar de veure, l' "
A biggest bang" té grans moments però ell i jo vam tenir una relació prou fugaç, però ahir... quan tot just acabava de començar "
Shattered", la segona cançó, sabeu què vaig pensar? "Òstia, ja tinc ganes de tornar-la a veure!". De debò. Tota l'estona des de l'inici amb el "
Jumpin' Jack flash" estava pensant com n'és d'important l'inici d'un concert de rock... totes les emocions que es defermen en aquell instant. Dubto que durant un concert s'alliberi tanta energia en cap altre moment. I els
Stones tenen, sense cap dubte, gira rere gira, el millor inici que cap espectacle de rock pugui desitjar.
Un amic em va dir que mirés de resistir els nervis a l'hora de dinar abans de veure la pel·lícula perquè no se'm posés malament el jalar... Doncs no, la veritat és que anava ben tranquil al cinema. I és que, nerviós... m'hi vaig posar allí !!!
I per dos motius: darrera nostre hi havia una parella que no paraven de xerrar tota l'estona... que t'ho facin en un concert en directe emprenya, però dins el cinema, on prou que emprenya ja en una pel.lícula convencional, què cony anaven a escoltar aquell parell !? Bé, després de dues peticions (la segona ja va ser exigència i amb cara de mala llet -òstia, que són els Stones!!!) es varen contenir una estona, però ja no varen ser una llauna constant i vaig decidir que fos el concert el que prengués tota la meva atenció.
I en segon lloc, varen ser els propis
Stones que em van posar nerviós. Fa temps el mateix em va passar veient un cop més una de les seves majors actuacions que s'han pogut enregistrar, el concert de
Hampton, Va., EUA, l'any
1981. I el darrer cop que m'havia passat el mateix havia estat veient el dvd de l'actuació dels
Red Hot Chili Peppers a l'
Slaine Castle (vaja quins uns a l'hora d'emetre energia... uff!!).
Doncs sí, el temps semblava no passar, les cançons duraven més que mai. Era capaç d'escoltar tots els detalls de tots els instruments: l'ànima d'en
Charlie bategant pel dessota, en
Keith fent volar la música en contratemps místics, en
Ronnie posant bellesa amb les seves frases i afegint el toc complementari a la base rítmica quan calia, i sa majestat, al mig de tots, flotant il.luminat com un arcàngel (cuió, perdoneu, no és que acostumi a dir aquestes coses, però mira, avui...) i movent-se només com ho pot fer algú posseït pel banyeta (que bé que queda fer aquesta comparació sempre que parlem de ses satàniques majestats, oi... aix, quants tòpics... però com encaixen!!!), amo i senyor de les seves cordes vocals... i de les de tota l'audiència!!
L'únic que em va fotre van ser les ganes d'aplaudir que tenia al final de cada tema... òstia puta, que a gust m'hagués quedat! (he de dir que crec que no hi havia cap altre fan a la sala... altrament tot hagués estat més senzill ;-).
Un altre "detallàs": finalment s'han decidit (potser és cosa de messieur
Scorsese?) a posar en
Chuck Leavell al nivell de volum que li pertoca, i aquí (a diferència dels directes dels darrers tours) els protagonistes són els 4 autèntics
Stones (o 3+1, com vulgueu, no ho discutirem ara...)
, i el teclista apareix quan toca i prou (i molt bé, per cert -carai, si fos sempre així no caldria ni tocar aquest tema!).
Menció especial tb per la
Lisa Fisher que disfruta i s'hi deixa anar com mai!!!
Bé, per no allargar-me més, només dir que em vaig emocionar tant amb algunes de les interpretacions com amb algunes de les imatges intercal·lades d'entrevistes on la mà del director ha sabut col·locar un piló de senzilleses que posen el valor humà dels membres dels
Stones al mateix nivell que la seva música.
Per acabar alguns comentaris sobre les cançons:
01. Jumping Jack Flash - l'inici, l'energia... "
Ladies and Gentlemen, The Rolling Stones".
02. Shattered - un gran tema per mantenir l'inici en alça i pujant; què voleu, m'estimo aquesta cançó tan estranya ;-) I jo ja estic flipant amb el que veig i escolto: tot s'ha desfermat!
03. She Was Hot - per culpa dels veïns de darrera fins a mitja cançó no hi vaig connectar però em va semblar impressionant; com està el
Mick!!!!
04. All Down the Line - en la línia, en
Ronnie comença a mostrar-se intractable amb l'
slide.
05. Loving Cup - en
Jack White no em va agradar, i pel meu gust agafa un protagonisme que fa desitjar que s'acabi el tema.
06. As Tears Go By - al cotxe de tornada la teníem ficada al cap; que bonica; igual com la vam escoltar l'any
2006 a
Niça...
07. Some Girls - 3 guitarres; potser no la millor versió que han fet, però un plaer pels sentits.
08. Just My Imagination - que bonic, tot recordant el tour del '
81... molt llarga... i no m'hagués importat que hagués durat el doble.
09. Faraway Eyes - una altra de les joies del concert: en
Ronnie s'ho menja tot amb el pedal-steel, i en
Keith que se'l mira i disfruta tant com nosaltres... i després en
Mick que se li acosta per cantar plegats al mateix micro i s'acaben abraçant com als millors temps!!!! Òstia, voleu parar que hauré de treure el mocador?!?!?!?
10. Champagne & Reefer - un altre moment àlgid; increïble la lliçó de rock que dóna aquest mestre del blues anomenat
Buddy Guy: espontaneïtat, tota l'energia en cada nota, alegria, profunditat, ànima... ufffff -i en
Keith no pot fer res més que regalar-li la impressionant
Guild amb què ha tocat la cançó. El reconeixement al mestre.
11. Tumbling Dice - que bé que arriba aquesta tema aquí: quines ganes de saltar!!! -coi de butaques del cine!!!!
--- Presentació de la banda - en
Charlie diu "
Hi", i en
Keith es posa una gavardina...
12. You Got the Silver - impressionant amb la gavardina i amb un "pin" dels
Pirates del Carib en
Keith canta com millor sap mentre en
Ronnie i en
Blondie toquen unes guitarres precioses (els acords i les fustes) i em tornen a emocionar.
13. Connection - reconec que vaig pensar "sort que han intercalat les imatges d'entrevistes amb en
Keith, altrament hagués estat dur aguantar la cançó sencera"; però alhora volia no deixar d'escoltar-la, quina tonada tan bonica i com arriba cantada pel
Keith...
14. Sympathy for the Devil - bé, genial d'escoltar, amb el puntejat de sempre que fa en
Keith, però amb una entrada de fantasmada d'en
Mick que la veritat, dic jo que no calia.
15. Live With Me - bfff, una altra que ens fa perdre l'atenció d'allí on toca: sí, sí, la
Christina Aguilera està boníssima i té una veu que t'hi cagues, però vaig pensar "aquesta tia no sap cantar"... no sé, cada modulació era exactament igual que l'anterior... una llàstima perquè d'energia no li falta a la noieta i es nota que a en
Jagger li va agradar això...
16. Start Me Up - potser la interpretació més fluixa del repertori, però és maca d'escoltar tb.
17. Brown Sugar - una altra de les millors; quanta força! I és que aquí van tots a 100, i això que és el final del concert, però la borden, i no ens cansarem mai d'escoltar-la, oi...
18. (I Can't Get No) Satisfaction - potser una interpretació bastant estàndard però molt ben tocada, i responent al so que ha estat la tònica de la mescla de tot el concert: guitarres, guitarres, un gran cor a la base, i una gran veu al damunt; llàstima que s'hagi acabat.
[19, 20 i 21. (és que se'm va fer curt i penso que un parell o tres més de cançons haguessin entrat de conya, no us sembla?).
]Bé, per dir-ho en poques paraules:
aneu-hi.
Fins uri,
Ara
P.S. Abans que comencés el concert amb "
Jumpin' Jack Flash" jo ja sabia que allò seria tremendo en veure els ulls del
Keith al moment de sortir de l'ascensor de camí cap a l'escenari: era impossible mirar a cap altre lloc dels fotogrames. Hi vull tornar!!!
Alguns enllaços d'interès:Iorr - Fòrum "Tell me" (comentaris sobre la pel·lícula)Iorr - Info de la pel·lícula
Iorr - La banda sonora
Pàgina oficial de la pel·lícula
Sun Tzu que duu el mateix nom, "L'art de la guerra". Ells n'han fan una interpretació per tal que serveixi d'eina per la lluita (sense que s'hagi d'interpretar com una invitació a la lluita armada i a la violència en concret). De fet, com diu la "viquipèndia" sobre l'escrit original, "la major part no referent directament a tàctiques militars".
