El rock és mort?

 Aquesta errònia (aberrant) sentència queda en evidència tal dia com avui en què, en unes hores, he descobert la nova edició que els Rolling Stones han fet d'una de les gravacions més mítiques d'un concert en la seva hitòria (Brussel·les, 73) -per bé que, per variar, a destemps i amb poca cura històrica:

...de la qual en parlen els seus dos majors pilars en aquest vídeo:



Però és només el final d'una llarga llista d'esdeveniments que mantenen la flama més viva i vigent que mai:

1) Tot just fa unes setmanes vaig tenir el privilegi de poder assistir a la projecció en cinema del document audiovisual que va deixar empremta, l'any 1978, d'un concert dels Stones a Fort Worth en la gira de presentació del seu gran treball Some girls. Aquests dies s'edita en DVD acompanyant l'edició de-luxe d'aquest disc.



2) Fa encara no un mes que Lou Reed i Metallica han publicat el disc que han fet plegats (ens agradarà més o menys, però el sol fet que es prestin a rockejar i experimentar plegats és una gran notícia per sí sola).



[per cert, en James Hetfield sembla que s'ha aprimat i té un look mús punky, que potser implica renovada energia per al futur?]

3) I, de cop i volta, pq feia dies que no m'hi passava, em trobo, al DiaWhee de César Martín (de Popular1) 3 notícies espectaculars. La primera, Van Halen apunten com a tant proper com per al Febrer vinent tenir enllestit el seu nou disc!



4) Al mateix blog hi veig que l'espectacular lady of the blues (com l'anomena Chuck Berry a Hail, Hail, Rock'n'roll) Etta James, acaba de treure un disc en què inclou una fantàstica versió del Welcome to the jungle dels Guns N' Roses!



5) I deixant pel final un projecte del passat que reapareix tot ple de futur: el fatalista dia 11 de l'11 de l'11 es va fer pública i oficial la reunió de la formació original de Black Sabbath, amb nou disc i nova gira per al 2012!!!



Que què? Que el rock és mort? Àú va...

Fins uri,
Ara

Ser i no ser

Quan algú ens deixa, sembla que, per un instant, es toquin els dos mons: el món del que és i el món del que no és.

I nosaltres allà al mig, com simples observadors, per un instant (que pot ser molt llarg) transcendim el nostre món i fem un cop d'ull a l'altre costat. I entenem el que significa "no ser".

I entenem el que significa "ser". I entenem una mica més la nostra mesura.

I dubtem...

I aprenem definitivament el que significa gaudir del que tenim, mentre és, abans que "no sigui".

Abans...que no sigui...massa tard.

Fins uri,
Ara

P.S. Cada cop tinc més clar que seguir la sèrie Fringe em dóna eines per expressar-me cada cop millor quan toco qüestions metafísiques...

Gana i vergonya

Quan veig imatges com aquestes, penso que per pura sort (pq jo en tinc, i aquests éssers humans NO en tenen) aquests petits no són les meves filles. Però potser ho podrien ser, potser en una altra vida, qui sap...

I no ho vull continuar mirant. Senzillament perquè difícilment sigui a temps de salvar-los. Intentaré salvar els meus, i intentaré fer el possible perquè les meves accions en aquest món no permetin en cap mesura ni puguin ser mai còmplices de perpetuar aquesta realitat.

Mentrestant, aneu parlant de pagar 45 milions per aconseguir que un jugador de futbol, una activitat que és un luxe al costat de la fam, torni a casa... Ja sé k són figues d'un altre paner... però... precisament... com és que són figues d'un altre paner? Com és que poden co-existir aquestes dues realitats tant dispars, tant allunyades, tant... cruels, totes dues?

Entendré que també tombeu la mirada, que no pugueu mantenir-la més d'un segon. Però penso que, ni per un segon, cal que ens arribi a tots aquesta imatge.

Com sempre, intento afegir alguna música que mantingui el sentiment que intento expressar. Sempre és molt personal... Hi ha cançons que et fan aturar en el temps, com si haguessis acabat un capítol i se't permetés començar-ne un altre... qui sap...

Fins uri,

Ara

El tombar cap el 2011

Feia segles que no actualitzava el bloc, més d'un any.

Però ara he tornat a tenir aquell bonic impuls de treure alguna cosa i deixar-ne constància en forma d'escrit virtual per a la resta de mortals que tinguin una petita relliscada i es deixin caure per ací ;-)

Res, el motiu no ha estat més que el canvi d'any: som a dia 31 de desembre de 2010, un any globalment trist, ple de moments crus, de moments d'aquells que sempre saps que poden arribar però que també sempre veus que s'endarrereixen i ja gairebé oblides que poden donar-se. I tot plegat en un context social ple de decepcions, entrebancs, dificultats i penúries que no han ajudat massa a poder afrontar la resta de situacions adverses.

Especialment dur, el primer canvi d'any sense el pare: t'adones de la importància de la seva marxa quan costa tant entendre el món dels que encara hi som, sense la seva referència.

I l'Ara, la gateta més dolça del món, que és a la corda fluixa amb una insuficiència renal que, malgrat una evolució més que bona, fa que no les tinguem totes de si no és en un carreró, de longitud incerta, i sense sortida...

Però també un any amb grans moments, estrenes i coneixement enriquidor (cultural i del propi ésser).

El primer any sencer amb les menudes: la nostra millor obra. No hi ha paraules per poder explicar el que ens fan sentir i ja són una nova referència per al nostre món. De fet ja en són el centre...i a rotar que toca!!

El primer any d'un nou projecte musical: Riot Act, una banda de tribut a Pearl Jam amb totes les de la llei, que per ara ha reeixit en tot el que s'ha proposat, malgrat que el panorama musical actual fa que el seu caminar sigui equiparable al de la testudina...

La resta de projectes musicals també avancen a un pas gairebé invisible, però encara hi són.

Eps, volia fer aquest escrit tranquil·lament i amb temps i resulta que falta un quart d'hora per la mitjanit!!!! I encara m'he de preparar els raïms (que jo sóc d'aquells que se'ls deixa impòluts per poder acabar net amb la dotzena campanada!!!).

Bé, per acabar, música, com no! Us vull deixar un petit rastre del disc que ha esdevingut la meva banda sonora més habitual d'aquestes festes: Little creatures dels Talking Heads.

A partir de la meravellosa i sempre present And she was, l'he recuperat aquest cop tot sencer i l'estic gaudint d'allò més, amb la seva mescla de ritmes calents i ballables, tonades i girs amb "ganxo", riffs stonians i energia positiva. A part del "baixon" del segon tema (després de la fantàstica obertura de l'esmentat And she was) la resta es manté ben amunt i us deixa l'esperit en un perfecte mode on.

Aquí teniu l'enllaç del disc a l'Spotify, i el clip d'aquest fantàstic single:


Bon any nou 2011!!!

Fins uri,
Ara

Un home és agredit per la Guàrdia Civil a l'aeroport de Palma per parlar en català

És obvi que ens intimiden, i molt, però hem de trobar mecanismes perquè no ens trepitgin ni ens agredeixin més.

Deixar de creure absolutament res dels que ens (no)governen i del sistema que l'aguanta seria un bon començament.

Aquest cas és impressionant, i hauria d'arribar a Estrasburg, a l'Haia, a l'Obama i a la mare que els va parir, a tots els putos salvadors del món que l'únic que fan és deixar les coses com estan.

Al nostre govern ja ni ho dic: un govern que no governa per a nosaltres no ens serveix de res.

Llegiu el TEXT que ho denuncia, col·lapseu-vos d'estupefacció per la impunitat i la maldat despresa i sigueu un cop més conscients de quina és la situació real que vivim, sota el jou de l'imperialisme espanyol.

La notícia l'he llegida a Vilaweb , al Directe, a la web de l'OCB.

FILLS DE PUTA!

Comparteix a Facebook

.

Catalan Award for Chemical Wedding

No he vist la pel·lícula, però m'ha agradat veure aquest títol a la mateixa web dels Iron Maiden:

Sempre és agradable veure reconeguda internacionalment la nostra identitat.

Us en deixo també el trailer de la pel·lícula:


Fins uri,
Ara

Rosa Luxemburg - Mola fumar de nit

M'ha semblat un clip de puta mare.

Gaudiu-ne.

Fins uri,

Ara

17-18-19 d'abril: mobilitzacions a Barcelona per la llengua catalana

Llegiu-ho tot al respecte, aquí.

Fins uri,
Ara

Què fa la policia........?????????

Ja és hora de posar data de caducitat al braç armat del poder!

La notícia l'he llegida a Vilaweb, encapçalada per aquest titular:

Reclamen una investigació per l'home mort durant les protestes del G-20 a Londres

Un vídeo de The Guardian mostra com fou empès a terra per un policia abans de patir un atac de cor · El Partit Liberal acusa la policia

Aquí en teniu el vídeo i l'enllaç a la notícia del diari The Guardian:



Fins uri,
Ara

Custo Barcelona menysprea el català [feu-ho córrer]

Avui m'ha arribat això.

Com sempre, caldria confirmar-ho, saber que no ha estat ningú que ho hagi fet expressament, etc.

Però per si de cas, que ja estem en desaventatge.

I si no és cert, m'agradarà veure el senyor Custo que surti a defensar el català, que potser ens farà servei i tot.

Fes-ho córrer!
El català a Custo Barcelona

El passat 15 de novembre, a dos quarts de vuit del vespre, acompanyada de dues amigues, la senyora Montserrat Margarit va entrar a la botiga que Custo Barcelona té a la plaça del Pi, número 2, de Barcelona, per comprar-hi dues samarretes. Custo Barcelona, com sabem, és una empresa especialitzada en samarretes estampades molt atractives i singulars que han expandit el nom dels seus creadors, els germans Dalmau, a països com Espanya, França, Itàlia o Estats Units. Fins aquí, res a dir. L'enginy té èxit i ells, sense saber res del món de la moda -així ho diuen-, l'han aconseguit. El problema és que consideren que aquest èxit no sols els dóna dret a incomplir i menysprear la Llei de Política Lingüística de la Generalitat, sinó que també es dediquen a humiliar els clients que parlen en català, bo i exigint-los que ho facin en castellà. Quan la senyora Margarit, després de mirar diverses samarretes, va agafar-ne dues i les va dur al taulell perquè les emboliquessin es va produir una situació insòlita a qualsevol país del món:

-Com que aquestes samarretes són per regalar per Nadal, si no anessin bé m'acceptaran que les canviï?
- Si habla así no la entiendo -va respondre l'encarregat.
- I no hi ha cap dependenta que m'entengui?
- Aquí no hay nadie que hable así.

Tot sentint-se impotent i humiliada davant de tothom, la senyora Margarit va contestar:
- Doncs no vull les samarretes, ja us les podeu quedar!
I mentre sortia, quan va veure que l'encarregat la mirava desafiant i burleta, va dir:
- Això no quedarà així!

Efectivament, la senyora Margarit s'ha posat en contacte amb l'Oficina de Garanties Lingüístiques de la Generalitat i ha denunciat Custo Barcelona pel tracte vexatori que va rebre i per incompliment de l'article 32 de la Llei de Política Lingüística, que en el seu punt número 1 diu el següent: "Les empreses i els establiments dedicats a la venda de productes o a la prestació de serveis que desenvolupen llur activitat a Catalunya han d'estar en condicions de poder atendre els consumidors quan s'expressin en qualsevol de les llengües oficials a Catalunya". Doncs bé, tots els catalans que es trobin en situacions similars haurien de fer com la senyora Margarit. Una altra cosa és la consideració que tot plegat mereix, ja que es fa palesa la més absoluta indefensió dels catalanoparlants en aquesta mena de situacions. Situacions que es compten per milers al llarg de l'any i que molt poca gent denuncia, perquè són majoria les persones que accepten ser vexades pel sol fet de ser catalanes.
Amb les agressions als catalanoparlants passa exactament el mateix que amb la violència de gènere. Les denúncies per agressió són només una petitíssima part dels milers que es produeixen al llarg de l'any. És a dir, que les xifres oficials emmascaren una realitat que ens diu que les agressions físiques o psicològiques a dones o les vexacions a catalanoparlants són un fet quotidià a Catalunya que no es denuncia a causa de la baixa autoestima de les víctimes. Hi ha, tanmateix, un altre factor que encara agreuja més la humiliació pública del catalanoparlant -equivalent a una discriminació de caràcter racial-, i és la solitud amb què es veu obligat a afrontar les humiliacions que pateix. Cap client de la botiga, que era plena de gent, no va obrir la boca per defensar la senyora Margarit. Tothom callat, talment com si un esclau negre hagués gosat rebel·lar-se contra el bwana de torn i els altres esclaus el reprovessin amb la mirada. Al centre de Barcelona, Custo Barcelona infringeix la llei i escup sobre Catalunya i la seva llengua. Estaria bé que els catalans ens n'adonéssim que cada vegada que comprem un producte de Custo Barcelona estem fent el mateix: escopir sobre Catalunya i sobre la llengua catalana.

UNA LLENGUA DEIXA D'EXISTIR QUAN DEIXA D'UTILITZAR-SE!