Gana i vergonya

Quan veig imatges com aquestes, penso que per pura sort (pq jo en tinc, i aquests éssers humans NO en tenen) aquests petits no són les meves filles. Però potser ho podrien ser, potser en una altra vida, qui sap...

I no ho vull continuar mirant. Senzillament perquè difícilment sigui a temps de salvar-los. Intentaré salvar els meus, i intentaré fer el possible perquè les meves accions en aquest món no permetin en cap mesura ni puguin ser mai còmplices de perpetuar aquesta realitat.

Mentrestant, aneu parlant de pagar 45 milions per aconseguir que un jugador de futbol, una activitat que és un luxe al costat de la fam, torni a casa... Ja sé k són figues d'un altre paner... però... precisament... com és que són figues d'un altre paner? Com és que poden co-existir aquestes dues realitats tant dispars, tant allunyades, tant... cruels, totes dues?

Entendré que també tombeu la mirada, que no pugueu mantenir-la més d'un segon. Però penso que, ni per un segon, cal que ens arribi a tots aquesta imatge.

Com sempre, intento afegir alguna música que mantingui el sentiment que intento expressar. Sempre és molt personal... Hi ha cançons que et fan aturar en el temps, com si haguessis acabat un capítol i se't permetés començar-ne un altre... qui sap...

Fins uri,

Ara

Catalan Award for Chemical Wedding

No he vist la pel·lícula, però m'ha agradat veure aquest títol a la mateixa web dels Iron Maiden:

Sempre és agradable veure reconeguda internacionalment la nostra identitat.

Us en deixo també el trailer de la pel·lícula:


Fins uri,
Ara

Bona nou a tothom!

Fins uri,
Ara

Pell de gallina (III)

La notícia diu així:
"Sam Carter from Stoke in Staffordshire UK lost consciousness after contracting severe anaemia but was brought back to life when "(I Can't Get No) Satisfaction" by the Rolling Stones was blared into his ears. He woke from his coma after his wife Eva, 65, took the doctor's advice and played him his favourite tunes through a set of earphones."

[ "En Sam Carter de Stoke (Staffordshire, Anglaterra) va perdre el coneixement en contraure una anèmia severa, però tornà a la vida quan li van engegar "(I Can't Get No) Satisfaction" dels Rolling Stones a les oïdes. Es despertà del coma després que l'Eva, la seva dona de 65 anys, seguís el consell del metge i li posés la seva cançó preferida a través d'uns auriculars." ]

Fonts:
* IORR (The Rolling Stones Fan Club Of Europe)
* Telegraph

A mi, que també sóc músic, se m'ha posat la pell de gallina en llegir això. És el més bonic que li pot passar a un artista. Que l'art propi, la teva creació, serveixi per donar vida.

Us deixo el Satisfaction, però en la versió de l'Otis Redding, la que un dia el mateix Mick Jagger va assegurar que per ell era la millor interpretació que s'havia fet de la seva cançó. Fins i tot millor que la versió que n'havien fet els propis Stones.



Llarga vida a en Sam Carter, i al roquenrol.

Fins uri,
Ara

Eina, "L'art de la guerra" (II)

Com vaig prometre al primer post sobre els Eina i el seu primer disc, aquí teniu el seu primer vídeo-clip. De la cançó no en sé el nom perquè no he pogut adquirir encara el disc original i al lloc on es troba originalment aquest vídeo tampoc no hi és (ja actualitzaré aquest post quan me n'assabenti).

En tot cas, un 10 per als realitzadors del clip, que han aconseguit mantenir (i fer ressaltar encara més) l'esperit de tot el disc en general i de la cançó en concret.

EINA - videoclip


Fins uri,
Ara

Eina, "L'art de la guerra" (I)

Brutal. Un adjectiu que no està gens malament per descriure el nou treball de reconversió dels Inadaptats, ara sota el nom d'Eina.

Rock combatiu sense fisures (malgrat algun purista potser trobarà que s'emboliquen amb estils que no els pertoquen... quià!), explorant nous i suggerents horitzons, i mantenint tota la força que els ha identificat fins ara.

Una mena de disc conceptual basat en el tractat de Sun Tzu que duu el mateix nom, "L'art de la guerra". Ells n'han fan una interpretació per tal que serveixi d'eina per la lluita (sense que s'hagi d'interpretar com una invitació a la lluita armada i a la violència en concret). De fet, com diu la "viquipèndia" sobre l'escrit original, "la major part no referent directament a tàctiques militars".

Musicalment és un disc d'aquells que m'agrada definir com una "òstia", que et deixen flipant davant l'equip d'àudio. I al cap i a la fi, et quedes pillat dient "òstia, que potent!".

Les guitarres poderoses es combinen amb les bases pregravades més modernes amb uns ritmes i uns aires que et fan sempre anar endavant, amb velocitat... sempre endavant. I les veus són un altre gran "què" del disc: energia desbocada del seu cantant cridant amb força contagiosa, que també és viva als cors de molts dels temes ("apocalipsi, apocalipsi, s'apropa, s'apropa, l'apocalipsi!!!"; què, convida eh!!).

Aquí us en deixo una mostra:



+ info:

* Eina (myspace, web)
* Sun Tzu (en català, en anglès)

Fins uri,
Ara

P.S. Per cert, estan ultimant un vídeo-clip que també és BRUTAL! Quan estigui a l'abast també l'enllaçaré des de l'urinal.

...hola...que n'hi ha algú?

Mmmmmmm, això és un post sense cap intenció per donar el tret de sortida (tot i que no tinc clar on s'ha d'arribar) d'aquest bloc... personal però impersonal i per tothom a qui li vagi bé... intransferible però amb ganes de transferir...

I com sempre, comences amb un full en blanc per al qual no se t'acuden més continguts a afegir, després de tantes ocasions en què has pensat... guaita... si tingués un blog... ara hi penjaria això... Tants cops... i ara....

Doncs millor deixar-ho així que si no no hi haurà ni déu qua arribi al final del post...

Gràcies, o no, o sí, o àú!

Fins uri
Ara

P.S. Ara busco una imatge a internet i l'enganxo ací sota:

(res, pq preneu paciència amb un blocaire novell...)