dimarts, 26 d’agost de 2008

Pell de gallina (IV)

Us proposo l'escolta de la cançó Far from home del mestre Young, interpretada magistralment per la banda que l'acompanya.

Avui l'he escoltada a la ràdio i ha estat com una alenada d'aire fresc enmig les moltes mediocritats que l'han precedida. Menció especial pel bateria, que duu la cançó flotant i en suspensió per damunt dels camps de blat de Tennessee.





La cançó pertany al disc Prairie wind (2005) i, curiosament, el concert en DVD que correspon a la seva presentació en directe (Neil Young: Heart of Gold) no em va convèncer quan la vaig veure (em va semblar difícil d'entendre des d'aquí, el vaig veure molt de l'Amèrica profunda a què feia referència tot el concepte del concert, el lloc on s'ubicava -el Ryman Auditorium de Nasville-, etc.), però ara em procuraré l'esmentat disc i li faré l'escoltada que es mereix en Neil.




Fins uri,
Ara

dissabte, 9 d’agost de 2008

Pell de gallina (III)

La notícia diu així:
"Sam Carter from Stoke in Staffordshire UK lost consciousness after contracting severe anaemia but was brought back to life when "(I Can't Get No) Satisfaction" by the Rolling Stones was blared into his ears. He woke from his coma after his wife Eva, 65, took the doctor's advice and played him his favourite tunes through a set of earphones."

[ "En Sam Carter de Stoke (Staffordshire, Anglaterra) va perdre el coneixement en contraure una anèmia severa, però tornà a la vida quan li van engegar "(I Can't Get No) Satisfaction" dels Rolling Stones a les oïdes. Es despertà del coma després que l'Eva, la seva dona de 65 anys, seguís el consell del metge i li posés la seva cançó preferida a través d'uns auriculars." ]

Fonts:
* IORR (The Rolling Stones Fan Club Of Europe)
* Telegraph

A mi, que també sóc músic, se m'ha posat la pell de gallina en llegir això. És el més bonic que li pot passar a un artista. Que l'art propi, la teva creació, serveixi per donar vida.

Us deixo el Satisfaction, però en la versió de l'Otis Redding, la que un dia el mateix Mick Jagger va assegurar que per ell era la millor interpretació que s'havia fet de la seva cançó. Fins i tot millor que la versió que n'havien fet els propis Stones.



Llarga vida a en Sam Carter, i al roquenrol.

Fins uri,
Ara