diumenge, 7 d’agost de 2011

Gana i vergonya


Quan veig imatges com aquestes, penso que per pura sort (pq jo en tinc, i aquests éssers humans NO en tenen) aquests petits no són les meves filles. Però potser ho podrien ser, potser en una altra vida, qui sap...

I no ho vull continuar mirant. Senzillament perquè difícilment sigui a temps de salvar-los. Intentaré salvar els meus, i intentaré fer el possible perquè les meves accions en aquest món no permetin en cap mesura ni puguin ser mai còmplices de perpetuar aquesta realitat.

Mentrestant, aneu parlant de pagar 45 milions per aconseguir que un jugador de futbol, una activitat que és un luxe al costat de la fam, torni a casa... Ja sé k són figues d'un altre paner... però... precisament... com és que són figues d'un altre paner? Com és que poden co-existir aquestes dues realitats tant dispars, tant allunyades, tant... cruels, totes dues?

Entendré que també tombeu la mirada, que no pugueu mantenir-la més d'un segon. Però penso que, ni per un segon, cal que ens arribi a tots aquesta imatge.

Com sempre, intento afegir alguna música que mantingui el sentiment que intento expressar. Sempre és molt personal... Hi ha cançons que et fan aturar en el temps, com si haguessis acabat un capítol i se't permetés començar-ne un altre... qui sap...


Fins uri,
Ara