Ahir vaig anar a Barcelona a veure "Shine a light" la pel·lícula sobre els Stones que ha dirigit Martin Scorsese (per cert, un semàfor vermell per als seny@rs dels multicines Sucre de Vic que no s'han decidit a dur-la a la plana).
La veritat és que, desangelat pel so i pel baix nivell de les seves actuacions que he tingut la sort de presenciar en les seves darreres gires (segons el que jo n'esperava -si és que és possible recriminar-los res a aquests mestres de la música del nostre temps), era molt escèptic sobre el que em podia trobar.
Realment no m'esperava que en els 122 minuts que dura la pel·lícula els Stones em poguessin tornar a emocionar i sacsejar com ho van fer ahir.
El "Four flicks" em va costar de veure, l' "A biggest bang" té grans moments però ell i jo vam tenir una relació prou fugaç, però ahir... quan tot just acabava de començar "Shattered", la segona cançó, sabeu què vaig pensar? "Òstia, ja tinc ganes de tornar-la a veure!". De debò. Tota l'estona des de l'inici amb el "Jumpin' Jack flash" estava pensant com n'és d'important l'inici d'un concert de rock... totes les emocions que es defermen en aquell instant. Dubto que durant un concert s'alliberi tanta energia en cap altre moment. I els Stones tenen, sense cap dubte, gira rere gira, el millor inici que cap espectacle de rock pugui desitjar.
Un amic em va dir que mirés de resistir els nervis a l'hora de dinar abans de veure la pel·lícula perquè no se'm posés malament el jalar... Doncs no, la veritat és que anava ben tranquil al cinema. I és que, nerviós... m'hi vaig posar allí !!!
I per dos motius: darrera nostre hi havia una parella que no paraven de xerrar tota l'estona... que t'ho facin en un concert en directe emprenya, però dins el cinema, on prou que emprenya ja en una pel.lícula convencional, què cony anaven a escoltar aquell parell !? Bé, després de dues peticions (la segona ja va ser exigència i amb cara de mala llet -òstia, que són els Stones!!!) es varen contenir una estona, però ja no varen ser una llauna constant i vaig decidir que fos el concert el que prengués tota la meva atenció.
I en segon lloc, varen ser els propis Stones que em van posar nerviós. Fa temps el mateix em va passar veient un cop més una de les seves majors actuacions que s'han pogut enregistrar, el concert de Hampton, Va., EUA, l'any 1981. I el darrer cop que m'havia passat el mateix havia estat veient el dvd de l'actuació dels Red Hot Chili Peppers a l'Slaine Castle (vaja quins uns a l'hora d'emetre energia... uff!!).
Doncs sí, el temps semblava no passar, les cançons duraven més que mai. Era capaç d'escoltar tots els detalls de tots els instruments: l'ànima d'en Charlie bategant pel dessota, en Keith fent volar la música en contratemps místics, en Ronnie posant bellesa amb les seves frases i afegint el toc complementari a la base rítmica quan calia, i sa majestat, al mig de tots, flotant il.luminat com un arcàngel (cuió, perdoneu, no és que acostumi a dir aquestes coses, però mira, avui...) i movent-se només com ho pot fer algú posseït pel banyeta (que bé que queda fer aquesta comparació sempre que parlem de ses satàniques majestats, oi... aix, quants tòpics... però com encaixen!!!), amo i senyor de les seves cordes vocals... i de les de tota l'audiència!!
L'únic que em va fotre van ser les ganes d'aplaudir que tenia al final de cada tema... òstia puta, que a gust m'hagués quedat! (he de dir que crec que no hi havia cap altre fan a la sala... altrament tot hagués estat més senzill ;-).
Un altre "detallàs": finalment s'han decidit (potser és cosa de messieur Scorsese?) a posar en Chuck Leavell al nivell de volum que li pertoca, i aquí (a diferència dels directes dels darrers tours) els protagonistes són els 4 autèntics Stones (o 3+1, com vulgueu, no ho discutirem ara...)
, i el teclista apareix quan toca i prou (i molt bé, per cert -carai, si fos sempre així no caldria ni tocar aquest tema!).
Menció especial tb per la Lisa Fisher que disfruta i s'hi deixa anar com mai!!!
Bé, per no allargar-me més, només dir que em vaig emocionar tant amb algunes de les interpretacions com amb algunes de les imatges intercal·lades d'entrevistes on la mà del director ha sabut col·locar un piló de senzilleses que posen el valor humà dels membres dels Stones al mateix nivell que la seva música.
Per acabar alguns comentaris sobre les cançons:
01. Jumping Jack Flash - l'inici, l'energia... "Ladies and Gentlemen, The Rolling Stones".
02. Shattered - un gran tema per mantenir l'inici en alça i pujant; què voleu, m'estimo aquesta cançó tan estranya ;-) I jo ja estic flipant amb el que veig i escolto: tot s'ha desfermat!
03. She Was Hot - per culpa dels veïns de darrera fins a mitja cançó no hi vaig connectar però em va semblar impressionant; com està el Mick!!!!
04. All Down the Line - en la línia, en Ronnie comença a mostrar-se intractable amb l'slide.
05. Loving Cup - en Jack White no em va agradar, i pel meu gust agafa un protagonisme que fa desitjar que s'acabi el tema.
06. As Tears Go By - al cotxe de tornada la teníem ficada al cap; que bonica; igual com la vam escoltar l'any 2006 a Niça...
07. Some Girls - 3 guitarres; potser no la millor versió que han fet, però un plaer pels sentits.
08. Just My Imagination - que bonic, tot recordant el tour del '81... molt llarga... i no m'hagués importat que hagués durat el doble.
09. Faraway Eyes - una altra de les joies del concert: en Ronnie s'ho menja tot amb el pedal-steel, i en Keith que se'l mira i disfruta tant com nosaltres... i després en Mick que se li acosta per cantar plegats al mateix micro i s'acaben abraçant com als millors temps!!!! Òstia, voleu parar que hauré de treure el mocador?!?!?!?
10. Champagne & Reefer - un altre moment àlgid; increïble la lliçó de rock que dóna aquest mestre del blues anomenat Buddy Guy: espontaneïtat, tota l'energia en cada nota, alegria, profunditat, ànima... ufffff -i en Keith no pot fer res més que regalar-li la impressionant Guild amb què ha tocat la cançó. El reconeixement al mestre.
11. Tumbling Dice - que bé que arriba aquesta tema aquí: quines ganes de saltar!!! -coi de butaques del cine!!!!
--- Presentació de la banda - en Charlie diu "Hi", i en Keith es posa una gavardina...
12. You Got the Silver - impressionant amb la gavardina i amb un "pin" dels Pirates del Carib en Keith canta com millor sap mentre en Ronnie i en Blondie toquen unes guitarres precioses (els acords i les fustes) i em tornen a emocionar.
13. Connection - reconec que vaig pensar "sort que han intercalat les imatges d'entrevistes amb en Keith, altrament hagués estat dur aguantar la cançó sencera"; però alhora volia no deixar d'escoltar-la, quina tonada tan bonica i com arriba cantada pel Keith...
14. Sympathy for the Devil - bé, genial d'escoltar, amb el puntejat de sempre que fa en Keith, però amb una entrada de fantasmada d'en Mick que la veritat, dic jo que no calia.
15. Live With Me - bfff, una altra que ens fa perdre l'atenció d'allí on toca: sí, sí, la Christina Aguilera està boníssima i té una veu que t'hi cagues, però vaig pensar "aquesta tia no sap cantar"... no sé, cada modulació era exactament igual que l'anterior... una llàstima perquè d'energia no li falta a la noieta i es nota que a en Jagger li va agradar això...
16. Start Me Up - potser la interpretació més fluixa del repertori, però és maca d'escoltar tb.
17. Brown Sugar - una altra de les millors; quanta força! I és que aquí van tots a 100, i això que és el final del concert, però la borden, i no ens cansarem mai d'escoltar-la, oi...
18. (I Can't Get No) Satisfaction - potser una interpretació bastant estàndard però molt ben tocada, i responent al so que ha estat la tònica de la mescla de tot el concert: guitarres, guitarres, un gran cor a la base, i una gran veu al damunt; llàstima que s'hagi acabat.
[19, 20 i 21. (és que se'm va fer curt i penso que un parell o tres més de cançons haguessin entrat de conya, no us sembla?).]
Bé, per dir-ho en poques paraules: aneu-hi.
Fins uri,
Ara
P.S. Abans que comencés el concert amb "Jumpin' Jack Flash" jo ja sabia que allò seria tremendo en veure els ulls del Keith al moment de sortir de l'ascensor de camí cap a l'escenari: era impossible mirar a cap altre lloc dels fotogrames. Hi vull tornar!!!
Alguns enllaços d'interès:
Iorr - Fòrum "Tell me" (comentaris sobre la pel·lícula)
Iorr - Info de la pel·lícula
Iorr - La banda sonora
Pàgina oficial de la pel·lícula
11 comentaris:
Hola Uri, sóc l'Enrik Torras,
cada dia em sorprens més!
això de l'urinal és una obra d'art genial!
D'ací a poc intentaré passar unes opos, i després no tinc cap dubte que alguna en podríem muntar junts.
Hola Uri !!!!
Soc el deibit, el davidtops, el calvo catxondo amb el que et vas fer una birra a Donosti, el colega del Sergi, el millor i mes guapo de la terra, el... Ja?
Que m´alegra saber de tu, que una fortissima abraçada, que ànim amb el blog !!!!!
Jo anava a veure-la aquest finde amb el Sergi però he estat malalt... per cert... vaig a trucarlo que em deu estar maleint...
Ápale neng !!!!
Hola Uri!!!!
Soc el Jose, el Josenciso, el que encara no es un calvo catxondo pero ho será, amb qui vas fer una birra a la Tinta Roja, el colega de l´Eudald, i el millor i mes guapo de la terra fins que va arribar el "capitan ansiedad", el..ja?
Com m´alegra saber de tu, que una fortissima abraçada, que ànim amb el blog!!!!
Després de llegir-te vull hanar a veure això dels rollings.
Per cert ...Veig que el director a prescindit de les roses i de les tetes sempre interesants i per soposat del millor" SOL major" de la history , parlo del Honky TOnk Women. Normal, ho entenc i soposo que estem d´acord que cansa una mica. Que en penses?
Bé, ens la veïem....
Enrik!
Moltes gràcies pel comentari i és clar que sí, quan vulguis la liem!
I molta sort amb les opos!
Deibit-take-me-to-the-top!
Gràcies també per passar! Que sí, que sí, que tot i la despistada inicial amb això de "capitán ansiedad" ja t'he reconegut!! ;-)
Espero que estiguis ben recuperat i que disfrutis molt la peli.
(per cert, ho hagués pogut posar al blog, i tot que no s'ha de fer publicitat si no et paguen per fer-ho, què carai!, us diré que pel que sembla millor no anar al cinema que comença per R, sinó que millor anar al que té per inicials Y.I. - m'han dit que al primer el so és xungo, i jo vaig anar al segon i em va semblar prou bé - tot i que la mescla final que han deixat per la peli no és la millor, però bé...).
Bé deibit, una altra abraçada de retorn, salut!
Josetxu!!!
Fa temps que no veig fotos de la penya del teu curro!!! ;-)
Moltes gràcies tb per passar i deixar un bonic cagalló a la gibrelleta!!!
M'alegro de saber de tu, i espero que vagi tot bé, a vore si baixo un dia pel teu poble (el teu nou sostre era a la city o a Badalona-ciutat-sense-llei?!?!? ;-)
Vés a vore la peli, no crec que et decebi. A més té uns tocs d'humor ben bons per sí sols. I és que el senyor del r'n'r, el gran Keith està tremendoooooooooooo!
Doncs bé, sí, no hi ha el honky, però com apuntes tampoc l'he trobat a faltar. Tot i que hi ha clàssics com el tumbling o el brown sugar que estan de conya.
Bé, neng, una abraçada i ens veiem aviat.
Salut a tots i ben trobats!!
hola uri! ostres, peazo escrit que has fet, no? jeje però mira, crec que ha servit perquè miraré d'anar a veure la peli, si més no per curiositat! jeje veig que el blog va vent en popa! com t'ho fas per tenir tanta audiència!?
petons
Eps Laia, merci per escriure!
Doncs de conya, ja m'explicaràs què et sembla si la veus.
I això de l'audiència, uix, qui sap, l'inescrutable món de les audiències... ;-)
Salut!
Celebro que per l'edad que tenen encara supurin rock and roll. De fet crec que estan trencant totes les estadisques. Miraré fer-hi una ullada i veure la pelí. Salutacions des de les comarques aeries!
URIIIIIIIIIIIIIIII !!!!!
soy paco desde barna.....
que tal tio????
bueno.... te ha quedado genial la review de la pelicula..... coincido contigo en todo...yo SOLO he podido verla 2 veces.... y me parece una pasada....
solo me sobran los artistas invitados... el jack white estropea una genial cancion y la petarda de la cristina aguilera... pues cantara bien pero no se que coño pinta ahi (exigencias del guion???)...
el unico el buddy.... vaya pedazo de cancion.... una de mis favoritas...
pelicula apta especialmente para los que piensan que estos abuelos estan acabados......
hay varios momentos geniales (casi todos de keith) como cuando dice que el y el ronnie son chungos pero los dos juntos tocando.... o cuando en faraway eyes mick y keith comparten microfono...
o cuando keith responde a la pregunta ¿y tu que es lo que piensas en el escenario...? nada... solo siento....
y que me dices del as tears go by..... a mi tambien me recuerda la noche de niza.....
podria estar horas pero si alguien lee esto y le gusta el rock&roll que no se la pierda...
vaya rollo os he soltado eh???
bueno uri... ya estaremos en contacto ok?
un abrazo...
paco
Capi!!!
He consultat el "giroque" i no apareix la peli a la llista de cinemes a les comarques del nord-est del Principat!
Em sembla que hauràs de fer virar l'Albatros cap a la metròpoli comtal, com ho veus?
I sí, trenquen les estadístiques i tota la "pana" (que diuen per allí)! Has d'anar-hi que com a fan del món audio-visual crec que al.lucinaràs, entre d'altres coses, amb el moment en què en Keith escup la burilla de cigarreta i sembla un faquir!!!
Salut!!
(el grumet)
Paco!!!!
Cuió, has posat el comentari just quan anava a comentar el del Capità Robur (però no xutava ahir el blogger i he hagut d'esperar a avui el matí ha posar-lo)!
Caram, genial tota la feinada que està donant aquest post!!! ;-)))))
Un plaer de veure't també per ací!
Uff, genial tot el que em fas tornar a recordar de la peli i que no tenia present... ho veus, l'he de tornar a veure!!! ;-p
I queda clar que Niça va ser un concert de puta m**e que no ens podrem treure mai del cap.
De fet, crec que un gran valor de la peli és que no es fa gens llarga, la mesura és molt bona, i agafa l'essència dels Stones i, per tant, és com "un potet Bledine de stonianisme concentrat" ;-p
Vingue, estem en contacte, una abraçada i records a la family!!
Salut.
Uri!!!
Acabo de descobrir l'Urinal!
Magnífic indret per alliberar força àcid úric!!!!!
Nen, no pares quiet!!!!!
Ah! Parlant de la pel.lícula, el Sr. Scorsese ho fa molt bé com a director, donant protagonisme als qui actuen, excepte quan qui actua és ell. Aleshores no té cap gràcia. Els primers minuts són clavats als de l'anunci de Freixenet. Per a mi, del tot insoportables!!!!!
Quan per fi comença "Jumpin' Jack Flash" és un bàlsam doblement reconfortant!
La qualitat del film és excel.lent. Tantdebò s'hagués pogut disposar d'aquesta tecnologia a la gira del '81!
Cal anar-la a veure però per mi aquesta gira ja no va estar a l'alçada de l'anterior i per primer cop penso que aquesta sí pot haver estar la darrera.
Em queda la il.lusió de poder escoltar algun dia en Keith quasi-ancià tocant tot sol en un petit teatre-cafè...
Salut!!!!!
Joan
Ei Joan!
Certament, això amb el tour del '81 hagués estat impressionant.
Però penso que és un bon material per gastar els discs de l'edició en dvd el dia que aparegui ;-))))
Certament l'Scorsese sembla a vegades que es vulgui fer un poc massa el graciós, però vaig riure molt amb tot el rotllo del set-list i de les flames amb què es podria haver encès el propi Jagger!
I no dubtis que en Keith tocarà en petits cafès esporàdicament i pel seu compte algun dia, però jo crec que encara els podrem veure per la nostra terra algun altre cop!
Ens veiem aviat Johnny!!
Salut
Publica un comentari a l'entrada